Des que el jazz arribà a casa nostra, Granollers s’ha erigit com una de les grans referències del gènere. Podem afirmar que juntament amb el club de ritme de Barcelona i el de Terrassa amb permís de Vilafranca, Granollers és sense cap mena de dubte una de les grans capitals històriques del jazz.
Als anys seixanta del passat segle començava una tímida i laboriosa feina de recuperar la llengua i la cultura catalana. El naixement d’Edicions 62 o la fundació de l’editora discogràfica Edigsa són dos dels projectes que s’iniciaven per incidir en aquesta línia. Paral·lelament, es tenia plena consciència en que a banda de ser actius en aquest camps calia fer una gran tasca en l’àmbit de la mainada. Si els nens i nenes no tenien cap referència amb la que créixer en la nostra llengua, la tasca servia de poc.
Al llarg dels anys, Eduard Iniesta ha esdevingut tota una referència amb instruments de doble corda de tota la vessant de la Mediterrània: buzukis, bandúrries, llaüts, guitarres... I sempre ho ha fet amb gran respecte a la tradició, però imprimint un segell molt personal que fa que quan sents uns de les seves instrumentacions saps que n’és l’autor.
Frederic Mompou es definia a ell mateix com un home de poques paraules i un músic de poques notes. L’any 1952, en el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, expressava que la seva música no tenia ni aire ni llum, que era un dèbil batec del cor, que no li demanava anar més enllà d’uns mil·límetres en l’espai, però en canvi tenia la missió de penetrar en la profunditat de l’ànima i les regions més secretes de l’esperit.
El passat 14 d’octubre, al canal de youtube de Picap, apareixia el videoclip de la nova cançó de Jordi Batiste, «Entresons».
L’any 2011 Emili Baleriola publicava el disc Jazz-Rock Trio (Picap) després de més de dues dècades de silenci – el seu anterior àlbum era Dilema (1987, PDI)-. Baleriola tornava amb projecte propi en format de trio amb un disc i un projecte que eren fruit de la recerca d’un llenguatge propi, directe, i a on l’enorme guitarrista ens sorprenia reivindicant un estil i unes maneres que el situaven entre el bo i millor del jazz-rock. En aquella aventura, els seus companys de viatge van ser el carismàtic Vicenç Mas al baix elèctric i l’immens Raimon Iniesta a la bateria.
A mitjans del passat mes de juliol, Pegasus es convertia en notícia en els principals mitjans de comunicació. En un primer moment els afeccionats a la música i seguidors de Pegasus ens vam sobresaltar i excitar. Aquella trempera es va transformar ràpidament en decepció davant la certificació que estàvem somiant i que no era possible que el grup musical ocupés les capçaleres dels diaris, l’obertura del Telenotícies, o les tertúlies radiofòniques. Pegasus s’havia fet viral perquè aquest era el nom que rep un programa que s’utilitza per espiar telèfons mòbils.
M’assabento del traspàs de Peter Green al Telenotícies Nit de TV3. M’ha sorprès que em doni TV3 la notícia. De tant en tant està bé que en un mitjà generalista colin alguna notícia d’aquest abast. Hi ha la possibilitat que al ser estiu tinguin poques notícies, que algú de l’equip sigui un fan del gran guitarrista, o que senzillament pensin que el record cap a la figura del geni sigui necessari. En qualsevol cas, tot i ser un decés m’ha agradat topar-me amb aquesta notícia a TV3.
Ja fa força temps que sabíem que un violoncel·lista català havia format part a les sessions de gravació dels Beatles. Però tot era molt confús, subterrani, gairebé clandestí, aparegut en la lletra petita i amagada de la història de la música, en els marges de textos especialitzats on trobàvem el nom de Francisco Gabarró. Però qui era aquell Gabarró? Què havia fet? Mancava un estudi i apropament a la figura difusa d’un català a qui havíem perdut la pista i que la història havia oblidat.
Durant els anys seixanta el fet de cantar en català es va convertir en una moda i per primera vegada va ser una normalitat a casa nostra. A través del sorgiment de la Nova Cançó i les discogràfiques Edigsa i Concèntric es van crear les condicions necessàries pel sorgiment de grups de pop i rock cantat en català. Alguns d’aquest grups foren Els 4 Z, Els Xerracs, Els 3 Tambors, Els 4 Gats, Dos +Un o Els Dracs, per citar-ne alguns d’una llarga i extensa llista.
