El mar Mediterrani forma part del nostre ADN, de la nostra manera de fer i de ser. Pot semblar romàntic pensar que som així per culpa d’aquest mar. Potser no cal ser tan romàntic ni extrem, però si és segur que d’alguna manera ens ha influït.
El 2016 es va commemorar el centenari de la tràgica mort del compositor català Enrique Granados. A resultes de la Primera Guerra Mundial el vaixell en el que viatjava va ser torpedinat. Aquest any 2017 en fa 150 anys del seu naixement.
Aprofitant aquestes dates tan concretes, o no, el guitarrista de Sabadell Juan Manuel Cañizares ha publicat la trilogia Granados por Cañizares. Aquesta trilogia està formada per Danzas Españolas, Valses poéticos y Goyescas.
M’arriba el nou treball de Víctor Bocanegra, Sacrilegis. Em sorprèn pel format, no és un CD, sinó que és un llibre que inclou un CD. L’ha editat Godall Edicions. El disseny i la presentació de la coberta és exquisit, sobri i elegant. Després d’aquesta primera visió veig que el llibre té un subtítol: “Poemes musicats de clàssics catalans”. Déu ni do, quin atreviment! Que a aquestes alçades de la seva carrera en Bocanegra dediqui tot un treball a aquests clàssics té un alt risc, en pot sortir escaldat.
Reconec que esperava l’enviament amb la il·lusió d’un nen. Per això quan el missatger ha tocat el timbre i m’ha dit que portava un paquet m’he posat nerviós i tot. Obro el paquet amb presses i em trobo amb Hard Drive de Tapiman en format vinil i en CD. És xula la sensació de veure com un treball - que ha estat amagat durant més de quatre dècades i ha costat anys de fer-ne l’edició - per fi veu la llum amb tot el component històric i emotiu que comporta.
El Músiques Disperses s’ha consolidat com una de les fites anuals imprescindibles. Una de les grans virtuts és haver aconseguit situar Lleida en el mapa d’aquest tipus d’esdeveniments on com a mínim un cop a l’any molts sentim la necessitat de deixar-nos caure per la ciutat. L’encert d’aquest festival és una programació de qualitat en un format proper i íntim que fan del Mud una delicatessen.
Cal destacar l’aposta que el segell Guerssen està fent per recuperar part del llegat de la música espanyola de tota l’etapa compresa entre els seixanta i primers setanta del segle passat. A través del seu catàleg podem veure l’enorme feina feta al respecte a la que se sumen referències i grans àlbums d’aquesta etapa de fora del nostre país, convertint a Guerssen en un segell discogràfic cabdal a nivell mundial en aquest tipus de reedicions.
El passat 9 de febrer de 2017, a l’Auditori Marcelino Camacho de Madrid, el col·lectiu Canción del Pueblo va oferir un recital per celebrar el 50 aniversari. Canción del Pueblo va sorgir l’any 1966 i majoritàriament estava format per estudiants universitaris que feien cançons amb textos propis i de poetes com Antonio Machado, Miguel Hernández o Arciprestre de Hita, entre altres. Tot i que ja havien actuat en públic, la història ha fixat el seu concert ofert a l’Institut Ramiro de Maezto el 22 de novembre de 1967 com a punt de partida.
Podríem afirmar que els tres grans pilars de la cançó francesa amb el permís de Piaff van ésser Georges Brassens, Jacques Brel i Léo Ferré. A la vegada tots tres es reconeixien fills i hereus de Charles Trenet.
La celebració de la X edició del Festival d’Art Independent Pepe Sales i la reposició el passat dissabte al Canal 33 del documental Pepe Sales: Pobres, pobres... m’han portat a repassar com vaig arribar a aquest personatge i la visió que me n’he fet des d’aleshores.
Fa algunes setmanes vaig escriure arrel del 40 aniversari del referencial Bèstia! d’Oriol Tramvia. Si voleu recuperar l’article us l’adjunto al següent link: 40 anys del Bèstia! de l'Oriol Tramvia.
