Molt content, ja que el proper 29 d’octubre, a les 19:30, al Cinema Aribau de Barcelona, estrenarem el documental Francesc Burrull. Un buit que s’ha d’omplir. L’estrena s’emmarca dins el Festival Inèdit de cinema musical documental. A més, en aquesta edició el nostre treball competeix a la categoria de millor documental nacional. Si voleu venir a l’estrena, el link per adquirir entrades és aquest.
A vegades arriben a les teves mans llibres molt especials i únics. Si a això hi sumem que es tracta d’una edició molt limitada i exclusiva, tenir-ne un exemplar li dona una gràcia molt especial.
El passat dissabte em trucava en Jordi Roura per dir-me que ens havia deixat l’Antonia Sanjuan Vidal (1923-2021). En Jordi Roura, a banda de ser un bon músic i un excel·lent animador infantil ha fet una tasca monumental en la recerca i posada al dia dels músics catalans del segle XX. Roura es mostrava preocupat per la dificultat davant el fet de fer qualsevol tipus de recordatori sobre una figura que ha desenvolupat una carrera fa tants anys i en un context tan difícil i llunyà.
Els que no vam ser testimonis directes de la crònica cultural de la dècada dels setanta hem descobert a Claudi Montañà d’una manera gairebé clandestina, amb moltes dificultats. Hi ha alguna cosa en Montañà que el converteix en un narrador diferent, poc convencional, que trenca amb els cànons periodístics i l’estandardització. Però les dificultats a l’hora d’acostar-nos a la figura de Montañà eren majúscules: no va editar cap llibre en vida.
Max Sunyer ha format part de grups referencials del panorama internacional com Pegasus o Iceberg, i ha gravat i treballat amb multitud de projectes d’artistes que han volgut que la seva guitarra hi fos present. Per tal d’emmarcar a Max Sunyer en el moll de l’os de la seva personalitat musical ens hem de situar al disc Babel (Bocaccio, 1978), que és el seu disc de debut en solitari, a la vegada un disc de transició, un treball que marca un abans i un després en la seva carrera i que d’alguna manera consolida i apuntala la seva personalitat musical.
Des que el jazz arribà a casa nostra, Granollers s’ha erigit com una de les grans referències del gènere. Podem afirmar que juntament amb el Club de Ritme de Barcelona i el de Terrassa amb permís de Vilafranca, Granollers és sense cap mena de dubte una de les grans capitals històriques del jazz.
Als anys seixanta del passat segle començava una tímida i laboriosa feina de recuperar la llengua i la cultura catalana. El naixement d’Edicions 62 o la fundació de l’editora discogràfica Edigsa són dos dels projectes que s’iniciaven per incidir en aquesta línia. Paral·lelament, es tenia plena consciència en que a banda de ser actius en aquest camps calia fer una gran tasca en l’àmbit de la mainada. Si els nens i nenes no tenien cap referència amb la que créixer en la nostra llengua, la tasca servia de poc.
Al llarg dels anys, Eduard Iniesta ha esdevingut tota una referència amb instruments de doble corda de tota la vessant de la Mediterrània: buzukis, bandúrries, llaüts, guitarres... I sempre ho ha fet amb gran respecte a la tradició, però imprimint un segell molt personal que fa que quan sents uns de les seves instrumentacions saps que n’és l’autor.
Frederic Mompou es definia a ell mateix com un home de poques paraules i un músic de poques notes. L’any 1952, en el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, expressava que la seva música no tenia ni aire ni llum, que era un dèbil batec del cor, que no li demanava anar més enllà d’uns mil·límetres en l’espai, però en canvi tenia la missió de penetrar en la profunditat de l’ànima i les regions més secretes de l’esperit.
El passat 14 d’octubre, al canal de youtube de Picap, apareixia el videoclip de la nova cançó de Jordi Batiste, «Entresons».
