Això d’estar confinat per coronavirus dona per fer moltes ximpleries i penjar-les a la xarxa. Malgrat tot, sempre hi ha gent que això d’estar confinat se li ha posat bé. És el cas de Jordi Batiste que ha penjat una revisió preciosa de «Pallarès». La versió original l’havia escrit l’any 1971 i l’havia inclòs al disc Un gran dia (1972) d’Ia & Batiste.
Sorpresa majúscula al topar-me amb un article de la revista Lecturas del 17 de setembre de 1982. El titular de l’article és sorprenent: «Gato Pérez assegura que vió un ovni». L’article parla d’aquest fet, quan Gato Pérez -la nit del 12 d’octubre de 1978-, va veure un ovni. Un peu de foto remarca que Gato Pérez és un aficionat als ovnis des dels 18 anys.
Darrerament s’ha posat molt de moda la cançó popular «Bella Ciao». Ens ha arribat per vàries vies, la més mediàtica, a través de la sèrie La casa de papel. Aquesta cançó és canta, s’interpreta a festivals de cançó i tothom sembla cantar-la de manera alegra. Ha esdevingut un himne més de la lluita social, la igualtat i tot el que hi va relacionat. En evidenciar aquest fet, m’ha vingut a la memòria que fa més de 50 anys Xesco Boix publicava el seu àlbum de debut, un EP, que portava per títol Bella Ciao i del que la cançó que obria el disc era «Bella Ciao».
A les acaballes de 2019, Toti Soler publicava l’àlbum Cançons Disperses.
El passat divendres, a la Jazz Cava de Vic, hi actuava el pianista Jose Carra. Carra presentava el seu darrer treball, Diario de vuelo (Taghrid Records, 2018). Diario de vuelo es un disc interessant en el que Carra incorpora noves sonoritats al seu univers, destacant-ne l’electrònica. El projecte va néixer a partir de la por del pianista a volar.
Hi ha dues cançons que aparentment no guarden cap relació però l’escolta de la primera va ser cabdal perquè en la composició de la segona el seu autor acabés escrivint una de les cançons d’autor més emblemàtiques que coneixem. Aquesta relació és la que va de «Take Five» a «Mediterráneo». “Take Five” és una peça instrumental que va popularitzar Dave Brubeck després d’enregistrar-la l’any 1959 al disc Time Out. El curiós del cas és que està tan associada a Brubeck que tothom oblida que el compositor és Paul Desmond.
Sempre és de celebrar que et caigui entre les mans un nou disc del cantautor Víctor Bocanegra, entre d’altres motius perquè en cada nou treball manté viva la flama de l’autenticitat i ens obsequia amb un projecte nou, diferent, capaç de sorprendre’ns. Aquesta capacitat del cantautor Bocanegra per diversificar la seva proposta mantenint el gust i l’elegància és molt d’admirar i el converteixen en un artista en perill d’extinció, d’aquells que cal cuidar, gaudir i admirar.
La sorpresa és majúscula. No tenia coneixement que s’haguessin fet cintes de casset de Màquina!. Més concretament de Màquina! En directo. Per tant això és tot un descobriment. Ara bé, es tracta d’una cinta del tot estranya, curiosa i molt poc cuidada tot i tenir la seva gràcia. L’edició original de Màquina En directo és una carpeta amb un doble disc. En aquest cas és una sola cinta on només s’han extret cinc temes de l’original. Per tant, és incomplet.
Joan Mascaró és un personatge fascinant, un mallorquí de Santa Margalida que es convertiria en tot un pioner de referència en acostar tota la fiolosfia del món oriental a occident.
Com cada mes, l’amic Mariano va al quiosc a buscar dues de les revistes musicals de referència: Mojo i Uncut. Per desgràcia deu ser dels pocs que encara conserva aquest hàbit. Aquest mes em va enviar una foto de les dues revistes. Les portades són les mateixes que fa vint anys, o més. Els artistes segueixen sent les llegendes d’abans i les revistes parlen una vegada i una altra d’aquests. Això és força alarmant sobretot perquè destapa una reflexió preocupant. Els consumidors de música i de revistes de pagament són gent amb certa edat.
