A prop de l’estació Central d’Amsterdam s’hi troba l’hotel Prins Hendrik. Fins l’entrada del segle XXI, el carrer que guarda l’hotel era un lloc bastant humit, d’extraradi, barat. Però actualment, la pressió urbanística i l’afluència de turistes l’han convertit en un lloc gairebé cèntric i inofensiu. Malgrat tot, quan un es mira l’hotel amb calma encara es pot imaginar la mena de lloc que era en l’època que el freqüentava Chet Baker, un espai gens transparent i molt econòmic.
Enguany celebrem cinquanta anys de la sortida del primer LP d’Ovidi Montllor. Per celebrar dita efemèride em proposo fer un recorregut partint de les circumstàncies que van envoltar la seva gravació i un acostament al context que la va propiciar. Per fer-ho ens valdrem de la figura del percussionista de Terrassa Adrià Font.
Si la sala Zeleste obria les portes l’any 1973, l’aparició del segell Zeleste-Edigsa data de tot just un any després, el 1974. La consecució del segell discogràfic s’emmarca en l’obsessió de Víctor Jou de fer quelcom més que una simple sala de concerts i espai per fer una copa. La seva idea és crear una oficina de management i un segell discogràfic per tal que els artistes tinguin en la nova sala un referent i un espai per poder desenvolupar la seva obra.
Pegasus era un grup en constant evolució.
El vilanoví Pere Tàpias era conegut per la seva vessant de cantautor primer i posteriorment per està al capdavant del programa de ràdio Tàpias variades. Tàpias no era un cantautor a l’ús sinó que més aviat destacava per ser un esperit lliure, allunyat d’etiquetes i clixés. La seva aparició a finals dels anys seixanta del passat segle destaca pel trencament amb la línia de la Nova Cançó, la que veu de la cançó francesa i la línia de la cançó popular i de protesta del Grup de Folk.
En un espai, el de la música, on trobar mecenes i gent ben intencionada resulta una tasca complexa, s’agraeix l’aparició de persones com Víctor Cortina.
Malgrat els embats i el menysteniment d’alguns sectors, la Creu de Sant Jordi segueix essent una distinció majúscula perquè més enllà d’un fet concret premia una trajectòria. Entre els guardonats d’aquest any hi he trobat un nom anònim pel gran públic però imprescindible en el panorama de la música catalana dels darrers quaranta anys, el productor discogràfic Joan-Carles Doval.
Feliu Gasull debutava a nivell discogràfic al costat de Joan Albert Amargós a la segona meitat dels anys setanta del passat segle. Com a autor té registrades més de 200 obres i una discografia de vertigen. Capítol a banda, les seves col·laboracions amb artistes com Maria del Mar Bonet, Jaume Sisa o Ester Formosa, on a banda d’executar la guitarra fa les tasques d’arranjador.
Santi Arisa, un dels grans percussionistes del nostre país, porta dècades creant projectes que són una referència indiscutible. A principis de la dècada dels anys setanta del passat segle, al costat de Manel Camp, fundava el grup Fusioon, una formació que seria clau en el rock progressiu a nivell europeu. Mike Oldfield afirmava que al començament de la seva carrera el segon disc dels de Manresa havia estat una font d’inspiració pel seu treball.
Escriure sobre Toti Soler és escriure sobre un dels autors en vida més prolífics. La seva carrera va començar a brillar a finals de la dècada dels seixanta del passat segle quan amb Jordi Sabatés van dinamitar les maneres d’acompanyar el cantautors. Des d’aleshores, Soler no ha parat de treballar. Recentment acaba de publicar Fill de la fortuna, després d’anys de silenci i de pandèmia. Es diu ràpid, però Fill de la Fortuna és el seu 37è àlbum en solitari.
