Es pot dir que Raimon és el primer gran cantautor de casa nostra, l’home amb una personalitat pròpia que va més enllà dels clitxés marcats. L’irrupció de Raimon en la cançó catalana va crear un abans i un després que no té cap precedent i que marcaria història.
Es compleix el 40è aniversari d’un disc que va marcar un abans i un després en la carrera de Jaume Sisa, Sisa & Melodrama (1979).
La veritat és que sempre tinc moltes reserves davant d’una novetat, entre altres raons perquè l’edició constant de música és tan brutal que és impossible d’absorbir. Per això sovint em protegeixo mantenint-me pels marges ja que lectures ràpides i audicions accidentades no són el meu fort. Prefereixo la calma i l’anar fent amb la línia que tinc traçada. No obstant, en un cas com aquest, en el que un bon amic em porta un CD, m’aturo; el desprecinto i abans d’escoltar-lo em miro el llibret, els crèdits i tot el que hi puc trobar.
A principis de 2019 Gerard Jacquet va publicar Roc. Pels que no el conegueu Gerard Jacquet és un cantautor de la Catalunya Nord, concretament originari de Sant Feliu d’Amunt, un poble de la comarca del Rosselló. Jacquet va començar la seva carrera musical a finals dels anys setanta arran de la seva entrada al grup d’acció cultural “Guillem de Cabestany” juntament amb Pere Figueres i el poeta Jordi Auvergne. Pel que fa al seu estil, es podria basar en el rock cru combinat amb la tradició mediterrània.
A les notes del disc que acaba de publicar Oriol Tramvia, Agustí Pons comença dient que veus autoritzades deien que l’Oriol Tramvia vivia a la inòpia. El diccionari ens defineix inòpia com a pobresa i fretura, i la fretura com la mancança o escassetat d’allò que és necessari. Pons ho expressa en passat perquè en aquest present alguna cosa ha canviat. El títol del disc juga amb aquest Tramvia del passat i el transforma en un Tramvia del present. Aquella inòpia es transforma, en perd l’accent i l’article se li ajunta.
A la Martulina Divina de Vic, dins els actes del Record Store Day, he assistit a una actuació molt diferent a l’habitual. Els protagonistes eren el percussionista David Viñolas i Carlos Martorell, VOID. Viñolas tocava la bateria però portava uns sensors de moviment en els seus canells que a través d’un programa i d’unes fórmules arribaven a la taula i els sintetitzadors on Martorell modulava i polia el so. La combinació de bateria i sensors era del tot curiosa i suggestiva.
El passat dijous 4 d’abril de 2019, al CAT, en el marc del festival Barnasants, Jordi Batiste presentava el seu darrer treball, La lluna en el fang (Picap, 2019).
A Manel Joseph se’l coneix com el cantant i líder de l’Orquestra Plateria, però a banda d’això té una carrera molt més àmplia i important en la història de la cançó catalana. Va iniciar la seva carrera amb els Dos + Un però ha treballat amb Maria del Mar Bonet, Pau Riba, Uc, Barcelona Traction, Mirasol Colores, Patatas Fritas i un llarg etzètera. Altres projectes paral·lels en els que ha destacat tenen a veure amb la cançó infantil, on al costat d’Agnès Miralbell va crear La Pataqueta.
El llegendari pianista Kenny Barron va actuar el passat dia 9 de març al 38 Festival de Jazz de Terrassa. A l’entrevista que publicava el dia anterior el diari La Vanguardia Barron deia el següent: “... és un goig tocar aquí perquè el públic, realment, viu i sent la música. Una de les coses que m’agraden més d’aquest festival és que està dedicat a la música de debò.”
A través del productor Rafael Moll vaig saber que Claudi Martí ens havia deixat a l’edat de 84 anys. Recordo que el director de Picap, Joan-Carles Doval, que en els seus inicis havia treballat a Edigsa, em deia d’ell que era un home amb una gran consciència de país. Tenia molt clara la catalanitat d’Edigsa fins al punt que quan Joan Manuel Serrat va decidir gravar en castellà va ser el propi Claudi Martí el que li va buscar una discogràfica (Zafiro), on pogués gravar la seva obra en castellà.
