El passat divendres, a la Jazz Cava de Vic, hi actuava el pianista Jose Carra. Carra presentava el seu darrer treball, Diario de vuelo (Taghrid Records, 2018). Diario de vuelo es un disc interessant en el que Carra incorpora noves sonoritats al seu univers, destacant-ne l’electrònica. El projecte va néixer a partir de la por del pianista a volar.
Hi ha dues cançons que aparentment no guarden cap relació però l’escolta de la primera va ser cabdal perquè en la composició de la segona el seu autor acabés escrivint una de les cançons d’autor més emblemàtiques que coneixem. Aquesta relació és la que va de «Take Five» a «Mediterráneo». “Take Five” és una peça instrumental que va popularitzar Dave Brubeck després d’enregistrar-la l’any 1959 al disc Time Out. El curiós del cas és que està tan associada a Brubeck que tothom oblida que el compositor és Paul Desmond.
Sempre és de celebrar que et caigui entre les mans un nou disc del cantautor Víctor Bocanegra, entre d’altres motius perquè en cada nou treball manté viva la flama de l’autenticitat i ens obsequia amb un projecte nou, diferent, capaç de sorprendre’ns. Aquesta capacitat del cantautor Bocanegra per diversificar la seva proposta mantenint el gust i l’elegància és molt d’admirar i el converteixen en un artista en perill d’extinció, d’aquells que cal cuidar, gaudir i admirar.
La sorpresa és majúscula. No tenia coneixement que s’haguessin fet cintes de casset de Màquina!. Més concretament de Màquina! En directo. Per tant això és tot un descobriment. Ara bé, es tracta d’una cinta del tot estranya, curiosa i molt poc cuidada tot i tenir la seva gràcia. L’edició original de Màquina En directo és una carpeta amb un doble disc. En aquest cas és una sola cinta on només s’han extret cinc temes de l’original. Per tant, és incomplet.
Joan Mascaró és un personatge fascinant, un mallorquí de Santa Margalida que es convertiria en tot un pioner de referència en acostar tota la fiolosfia del món oriental a occident.
Com cada mes, l’amic Mariano va al quiosc a buscar dues de les revistes musicals de referència: Mojo i Uncut. Per desgràcia deu ser dels pocs que encara conserva aquest hàbit. Aquest mes em va enviar una foto de les dues revistes. Les portades són les mateixes que fa vint anys, o més. Els artistes segueixen sent les llegendes d’abans i les revistes parlen una vegada i una altra d’aquests. Això és força alarmant sobretot perquè destapa una reflexió preocupant. Els consumidors de música i de revistes de pagament són gent amb certa edat.
A Conrad Setó el vaig descobrir com a company de viatge de Jordi Sabatés a El secret de la criolla. Des d’aleshores he anat seguint els seus passos. El trobo un músic interessant, molt particular, original, d’aquells que treballa sense fer gaire soroll, lluny dels focos. En qualsevol dels seus treballs t’atrapa per una proposta extremadament coherent, sincera i emotiva. Fa uns mesos va caure a les meves mans el disc Nexes, amb subtítol de Música metagenèrica, firmat a mitges amb l’acordionista Giuseppe Costa.
Portava molts anys anant al darrera de poder veure en Rafael Riqueni en directe. Quan semblava que ho podia aconseguir sempre sorgia algun imprevist de darrera hora que feien que el concert se suspengués. Riqueni ha passat uns anys molt complicats però sembla que darrerament ha ressorgit del seu infern particular. La primera mostra va ser l’edició l’any 2017 del seu darrer treball, Parque de María Luisa, on mostrava un gust, un so i una sensibilitat com feia temps que no trobava en un disc d’un guitarrista flamenc.
L’Emili Baleriola conserva el segell de goma amb les lletres de Màquina!. En una època en que tot es feia manualment era indispensable per estampar el logotip a fotografies, pósters i a on fos necessari. És un segell de goma d’unes dimensions considerables.
Es pot dir que Raimon és el primer gran cantautor de casa nostra, l’home amb una personalitat pròpia que va més enllà dels clitxés marcats. L’irrupció de Raimon en la cançó catalana va crear un abans i un després que no té cap precedent i que marcaria història.
