La sorpresa és majúscula. No tenia coneixement que s’haguessin fet cintes de casset de Màquina!. Més concretament de Màquina! En directo. Per tant això és tot un descobriment. Ara bé, es tracta d’una cinta del tot estranya, curiosa i molt poc cuidada tot i tenir la seva gràcia. L’edició original de Màquina En directo és una carpeta amb un doble disc. En aquest cas és una sola cinta on només s’han extret cinc temes de l’original. Per tant, és incomplet.
Joan Mascaró és un personatge fascinant, un mallorquí de Santa Margalida que es convertiria en tot un pioner de referència en acostar tota la fiolosfia del món oriental a occident.
Com cada mes, l’amic Mariano va al quiosc a buscar dues de les revistes musicals de referència: Mojo i Uncut. Per desgràcia deu ser dels pocs que encara conserva aquest hàbit. Aquest mes em va enviar una foto de les dues revistes. Les portades són les mateixes que fa vint anys, o més. Els artistes segueixen sent les llegendes d’abans i les revistes parlen una vegada i una altra d’aquests. Això és força alarmant sobretot perquè destapa una reflexió preocupant. Els consumidors de música i de revistes de pagament són gent amb certa edat.
A Conrad Setó el vaig descobrir com a company de viatge de Jordi Sabatés a El secret de la criolla. Des d’aleshores he anat seguint els seus passos. El trobo un músic interessant, molt particular, original, d’aquells que treballa sense fer gaire soroll, lluny dels focos. En qualsevol dels seus treballs t’atrapa per una proposta extremadament coherent, sincera i emotiva. Fa uns mesos va caure a les meves mans el disc Nexes, amb subtítol de Música metagenèrica, firmat a mitges amb l’acordionista Giuseppe Costa.
Portava molts anys anant al darrera de poder veure en Rafael Riqueni en directe. Quan semblava que ho podia aconseguir sempre sorgia algun imprevist de darrera hora que feien que el concert se suspengués. Riqueni ha passat uns anys molt complicats però sembla que darrerament ha ressorgit del seu infern particular. La primera mostra va ser l’edició l’any 2017 del seu darrer treball, Parque de María Luisa, on mostrava un gust, un so i una sensibilitat com feia temps que no trobava en un disc d’un guitarrista flamenc.
L’Emili Baleriola conserva el segell de goma amb les lletres de Màquina!. En una època en que tot es feia manualment era indispensable per estampar el logotip a fotografies, pósters i a on fos necessari. És un segell de goma d’unes dimensions considerables.
Es pot dir que Raimon és el primer gran cantautor de casa nostra, l’home amb una personalitat pròpia que va més enllà dels clitxés marcats. L’irrupció de Raimon en la cançó catalana va crear un abans i un després que no té cap precedent i que marcaria història.
Es compleix el 40è aniversari d’un disc que va marcar un abans i un després en la carrera de Jaume Sisa, Sisa & Melodrama (1979).
La veritat és que sempre tinc moltes reserves davant d’una novetat, entre altres raons perquè l’edició constant de música és tan brutal que és impossible d’absorbir. Per això sovint em protegeixo mantenint-me pels marges ja que lectures ràpides i audicions accidentades no són el meu fort. Prefereixo la calma i l’anar fent amb la línia que tinc traçada. No obstant, en un cas com aquest, en el que un bon amic em porta un CD, m’aturo; el desprecinto i abans d’escoltar-lo em miro el llibret, els crèdits i tot el que hi puc trobar.
A principis de 2019 Gerard Jacquet va publicar Roc. Pels que no el conegueu Gerard Jacquet és un cantautor de la Catalunya Nord, concretament originari de Sant Feliu d’Amunt, un poble de la comarca del Rosselló. Jacquet va començar la seva carrera musical a finals dels anys setanta arran de la seva entrada al grup d’acció cultural “Guillem de Cabestany” juntament amb Pere Figueres i el poeta Jordi Auvergne. Pel que fa al seu estil, es podria basar en el rock cru combinat amb la tradició mediterrània.
