Abans de visionar el nou documental de Carles Bosch, Petitet, ja partia amb la premissa que podia agradar-me o no, però que segur que era una bona obra. Algú qui porta a la motxilla títols com Balseros - nominada als Òscar -, o la premiadíssima Bicicleta, cullera, poma; és difícil que et decebi.
Vaig conèixer a l’Alejandro Delgado fa una colla d’anys. Aleshores formava part d’un grup anomenat Asimètric, dirigit pel teclista Miquel Pascual. Asimètric va publicar un àlbum homònim (Autoeditat, 2012) que en aquell moment era una alenada d’aire fresc perquè rescatava l’esperit de l’Ona laietana i l’adaptava als nous temps, amb composicions fresques, vibrants i que enganxaven. Com sol passar en aquest país, el que havia de ser un gran projecte va anar caient. Poques actuacions, afegit a la falta de perspectiva i de públic els van empènyer a la dissolució.
El passat divendres a les 8 del matí tenia una trucada perduda de Jordi Batiste. Per l’hora que era vaig pensar que s’havia equivocat i no hi vaig donar importància. A mig matí m’enviava un whatsApp informant-me que en Luigi Cabanach ens havia deixat (1949-2018). Immediatament el vaig trucar i em va informar dels detalls de la cerimònia de comiat. També em deia que es trobava bé i que va ser una mort sobtada, com la que pateixen alguns esportistes. Estava en plena forma i preparant un disc nou.
Entre el 3 i el 13 de maig s’ha dut a terme el Festival de Jazz de Vic. L’edició d’enguany era força especial perquè era la número 20 d’un Festival que ja és un clàssic a l’agenda del mes de maig.
La primera vegada que vaig veure a l’Oriol Perucho va ser abans d’un concert, preparant la bateria, posant draps a sobre les timbales i el goliat. En aquell moment em va venir al cap en Ringo Starr. Al llibre El sonido de los Beatles, el tècnic de gravació de la banda de Liverpool, explica que en Ringo posava draps als timbals quan preparava l’instrument per gravar “Come Together”.
Vaig alçar la copa quan vaig saber que la Jazz Cava de Vic programava un concert de Mayte Martín en format íntim, de flamenc, on únicament hi ha el cant i l’acompanyament de la guitarra. Poder gaudir d’un espectacle d’aquestes característiques en una sala petita i de manera gairebé familiar no té preu. L’escalf, la proximitat, com es disfruta, no té res a veure amb els auditoris oficials, on es respira una fredor i una llunyania que perd tota la màgia del contacte entre públic i artistes.
Una imatge val més que mil paraules. La fotografia ho diu tot. Arthur Kaps marxant empipat i Xavier Cugat mirant-lo de reüll, sense arrugar-se.
Principis dels anys seixanta, Cugat rep una invitació de Televisió Espanyola per participar en un programa sobre ell. Cugat accepta i decideix reunir una formació amb el bo i millor de Barcelona per fer front a l’espectacle, un espectacle on no hi falta la seva inseparable Abbe Lane.
Tornats a casa, ve de gust fer un petit resum per posar en ordre i poder arxivar tot el que ha estat el nostre pas pel Festival Internacional de Cine de Guadalajara (Mèxic). L’home Orquestra es projectava a la secció “Son de Cine” on vam tenir l’honor de compartir programació amb l’admirat Rubén Blades, a través del documental Yo no me llamo Rubén Blades.
He tingut la sort de tornar a veure a Ruper Ordorika. Aquest cop ha estat al Casino de Vic. Fa un parell d’anys el vaig veure a l’ateneu de Caldes de Montbui i anteriorment l’havia vist en d’altre espais com la Mirona de Salt. Veure Ordorika sempre resulta molt agraït, i més quan tens la sort de gaudir-ne en petit format, lluny dels grans escenaris. Jo gaudeixo molt més veient-lo al Casino de Vic o a l’Ateneu de Caldes que no pas en grans escenaris. És en l’ambient íntim del petit format on la seva música i el seu recitat agafa per mi una dimensió gairebé màgica, indescriptible.
Any zero (Temps Record, 2018) és el debut en solitari del veterà guitarrista Isma Pérez. Al capdavant de la banda “U”, a Any zero hi trobem 12 cançons. Es tracta d’un treball conceptual, 12 cançons, una per cada mes de l’any. No obstant, l’ordre dels mesos o el que és el mateix, el de les cançons, no segueix l’ordre habitual. S’inicia per “Octubre” per acabar en “Desembre”. Pel mig els altres mesos, o el que és el mateix, la resta de cançons.
Per entrar en el què és Any Zero, el millor és agafar el que l’Isma escriu a l’interior del llibret del CD:
