Àlex Gómez-Font

Una imatge val més que mil paraules. La fotografia ho diu tot. Arthur Kaps marxant empipat i Xavier Cugat mirant-lo de reüll, sense arrugar-se.
Principis dels anys seixanta, Cugat rep una invitació de Televisió Espanyola per participar en un programa sobre ell. Cugat accepta i decideix reunir una formació amb el bo i millor de Barcelona per fer front a l’espectacle, un espectacle on no hi falta la seva inseparable Abbe Lane.

He tingut la sort de tornar a veure a Ruper Ordorika. Aquest cop ha estat al Casino de Vic. Fa un parell d’anys el vaig veure a l’ateneu de Caldes de Montbui i anteriorment l’havia vist en d’altre espais com la Mirona de Salt. Veure Ordorika sempre resulta molt agraït, i més quan tens la sort de gaudir-ne en petit format, lluny dels grans escenaris. Jo gaudeixo molt més veient-lo al Casino de Vic o a l’Ateneu de Caldes que no pas en grans escenaris. És en l’ambient íntim del petit format on la seva música i el seu recitat agafa per mi una dimensió gairebé màgica, indescriptible.

Sempre he tingut un gran respecte i admiració per Joan Garriga. Sempre m’ha fet l’efecte que al capdavant de La Troba Kung-fu ha potenciat la música popular fent ballar a la gent amb coneixement de causa. Mentre els grups de moda s’han entestat a fer de la rumba, els ritmes jamaicans i la “balleruca” en general un espectacle buit per a masses embogides, Garriga ha traçat un treball sòlid, coherent i fidel a les músiques que han format el seu llenguatge.

Cada vegada que Toti Soler em sorprèn amb un nou treball acaba sent una celebració en el meu petit univers diari. El passat desembre, el geni de la guitarra publicava Twins (satélite K, 2017), ni més ni menys que el disc número 35 de la seva carrera en solitari. Aquest 35 és un número considerable i sumat a les desenes de treballs com a acompanyant de cantautors com Ovidi Montllor, Pau Riba o Léo Ferré la xifra supera en escreix els 100 enregistraments.