La primera vegada que vaig veure a l’Oriol Perucho va ser abans d’un concert, preparant la bateria, posant draps a sobre les timbales i el goliat. En aquell moment em va venir al cap en Ringo Starr. Al llibre El sonido de los Beatles, el tècnic de gravació de la banda de Liverpool, explica que en Ringo posava draps als timbals quan preparava l’instrument per gravar “Come Together”.
Vaig alçar la copa quan vaig saber que la Jazz Cava de Vic programava un concert de Mayte Martín en format íntim, de flamenc, on únicament hi ha el cant i l’acompanyament de la guitarra. Poder gaudir d’un espectacle d’aquestes característiques en una sala petita i de manera gairebé familiar no té preu. L’escalf, la proximitat, com es disfruta, no té res a veure amb els auditoris oficials, on es respira una fredor i una llunyania que perd tota la màgia del contacte entre públic i artistes.
Una imatge val més que mil paraules. La fotografia ho diu tot. Arthur Kaps marxant empipat i Xavier Cugat mirant-lo de reüll, sense arrugar-se.
Principis dels anys seixanta, Cugat rep una invitació de Televisió Espanyola per participar en un programa sobre ell. Cugat accepta i decideix reunir una formació amb el bo i millor de Barcelona per fer front a l’espectacle, un espectacle on no hi falta la seva inseparable Abbe Lane.
Tornats a casa, ve de gust fer un petit resum per posar en ordre i poder arxivar tot el que ha estat el nostre pas pel Festival Internacional de Cine de Guadalajara (Mèxic). L’home Orquestra es projectava a la secció “Son de Cine” on vam tenir l’honor de compartir programació amb l’admirat Rubén Blades, a través del documental Yo no me llamo Rubén Blades.
He tingut la sort de tornar a veure a Ruper Ordorika. Aquest cop ha estat al Casino de Vic. Fa un parell d’anys el vaig veure a l’ateneu de Caldes de Montbui i anteriorment l’havia vist en d’altre espais com la Mirona de Salt. Veure Ordorika sempre resulta molt agraït, i més quan tens la sort de gaudir-ne en petit format, lluny dels grans escenaris. Jo gaudeixo molt més veient-lo al Casino de Vic o a l’Ateneu de Caldes que no pas en grans escenaris. És en l’ambient íntim del petit format on la seva música i el seu recitat agafa per mi una dimensió gairebé màgica, indescriptible.
Any zero (Temps Record, 2018) és el debut en solitari del veterà guitarrista Isma Pérez. Al capdavant de la banda “U”, a Any zero hi trobem 12 cançons. Es tracta d’un treball conceptual, 12 cançons, una per cada mes de l’any. No obstant, l’ordre dels mesos o el que és el mateix, el de les cançons, no segueix l’ordre habitual. S’inicia per “Octubre” per acabar en “Desembre”. Pel mig els altres mesos, o el que és el mateix, la resta de cançons.
Per entrar en el què és Any Zero, el millor és agafar el que l’Isma escriu a l’interior del llibret del CD:
Sempre he tingut un gran respecte i admiració per Joan Garriga. Sempre m’ha fet l’efecte que al capdavant de La Troba Kung-fu ha potenciat la música popular fent ballar a la gent amb coneixement de causa. Mentre els grups de moda s’han entestat a fer de la rumba, els ritmes jamaicans i la “balleruca” en general un espectacle buit per a masses embogides, Garriga ha traçat un treball sòlid, coherent i fidel a les músiques que han format el seu llenguatge.
Ja és oficial! Estic molt feliç! De la mà de l'Institut Ramon Llull, el documental "L'home Orquestra" ha estat seleccionat per formar part de la mostra Focus Inedit, de la secció Son de Cine del FICG (Festival Internacional de Cine en Guadalajara), on Catalunya és convidat d’honor. Aquest festival tindrà lloc entre els dies 9 i 14 de març a Guadalajara, Mèxic.
Cada vegada que Toti Soler em sorprèn amb un nou treball acaba sent una celebració en el meu petit univers diari. El passat desembre, el geni de la guitarra publicava Twins (satélite K, 2017), ni més ni menys que el disc número 35 de la seva carrera en solitari. Aquest 35 és un número considerable i sumat a les desenes de treballs com a acompanyant de cantautors com Ovidi Montllor, Pau Riba o Léo Ferré la xifra supera en escreix els 100 enregistraments.
L'amic Joan Barnils, melòman i gran amant de la música, juntament amb la pèrdua de Roger Blàvia, m'han fet redescobrir un disc que havia oblidat i que per molts motius em sembla imprescindible, de capçalera, totalment referencial. El disc en qüestió és Evocación (Adlib Arts, 2009) de Raynald Colom. Durant la dècada dels noranta hi va haver un disc que a mi em va canviar tots els esquemes i em va obrir un món nou, el 10 de Paco (Nuevos Medios, 1995) de Chano Domínguez i Jorge Pardo.
