Àlex Gómez-Font

El passat divendres a les 8 del matí tenia una trucada perduda de Jordi Batiste. Per l’hora que era vaig pensar que s’havia equivocat i no hi vaig donar importància. A mig matí m’enviava un whatsApp informant-me que en Luigi Cabanach ens havia deixat (1949-2018). Immediatament el vaig trucar i em va informar dels detalls de la cerimònia de comiat. També em deia que es trobava bé i que va ser una mort sobtada, com la que pateixen alguns esportistes. Estava en plena forma i preparant un disc nou.

La primera vegada que vaig veure a l’Oriol Perucho va ser abans d’un concert, preparant la bateria, posant draps a sobre les timbales i el goliat. En aquell moment em va venir al cap en Ringo Starr. Al llibre El sonido de los Beatles, el tècnic de gravació de la banda de Liverpool, explica que en Ringo posava draps als timbals quan preparava l’instrument per gravar “Come Together”.

Una imatge val més que mil paraules. La fotografia ho diu tot. Arthur Kaps marxant empipat i Xavier Cugat mirant-lo de reüll, sense arrugar-se.
Principis dels anys seixanta, Cugat rep una invitació de Televisió Espanyola per participar en un programa sobre ell. Cugat accepta i decideix reunir una formació amb el bo i millor de Barcelona per fer front a l’espectacle, un espectacle on no hi falta la seva inseparable Abbe Lane.

He tingut la sort de tornar a veure a Ruper Ordorika. Aquest cop ha estat al Casino de Vic. Fa un parell d’anys el vaig veure a l’ateneu de Caldes de Montbui i anteriorment l’havia vist en d’altre espais com la Mirona de Salt. Veure Ordorika sempre resulta molt agraït, i més quan tens la sort de gaudir-ne en petit format, lluny dels grans escenaris. Jo gaudeixo molt més veient-lo al Casino de Vic o a l’Ateneu de Caldes que no pas en grans escenaris. És en l’ambient íntim del petit format on la seva música i el seu recitat agafa per mi una dimensió gairebé màgica, indescriptible.