El bateria i percussionista Miquel Àngel Lizandra fou membre de l’Orquestra Mirasol. Amb l’Orquestra Mirasol va enregistrar Salsa Catalana (Zeleste-Edigsa, 1974). Àlbum imprescindible i de culte, que a la vegada inaugurava les gravacions de Zeleste.
Fa uns dies vaig tenir el privilegi d’assistir a un mini concert d’Edna Sey a la botiga de discos Martulina Divina. A l’Edna no li coneixia la seva faceta en solitari i si la tenia ubicada com a integrant de The Sey Sisters.
Josep Guardiola (1930-2012) va gaudir d’enorme fama durant les dècades dels cinquanta i seixanta del passat segle. El seu èxit es va basar en cantar en castellà clàssics de la cançó italiana, francesa i americana. Durant la seva extensa carrera va enregistra mes de mig miler de cançons. La premsa de l’època deia d’ell que era el Frank Sinatra espanyol. Les comparacions i els encasillaments poden arribar a ser odiosos, però el que si està clar es que es va erigir com una figura indispensable en la història de la cançó espanyola.
Abans de visionar el nou documental de Carles Bosch, Petitet, ja partia amb la premissa que podia agradar-me o no, però que segur que era una bona obra. Algú qui porta a la motxilla títols com Balseros - nominada als Òscar -, o la premiadíssima Bicicleta, cullera, poma; és difícil que et decebi.
Vaig conèixer a l’Alejandro Delgado fa una colla d’anys. Aleshores formava part d’un grup anomenat Asimètric, dirigit pel teclista Miquel Pascual. Asimètric va publicar un àlbum homònim (Autoeditat, 2012) que en aquell moment era una alenada d’aire fresc perquè rescatava l’esperit de l’Ona laietana i l’adaptava als nous temps, amb composicions fresques, vibrants i que enganxaven. Com sol passar en aquest país, el que havia de ser un gran projecte va anar caient. Poques actuacions, afegit a la falta de perspectiva i de públic els van empènyer a la dissolució.
El passat divendres a les 8 del matí tenia una trucada perduda de Jordi Batiste. Per l’hora que era vaig pensar que s’havia equivocat i no hi vaig donar importància. A mig matí m’enviava un whatsApp informant-me que en Luigi Cabanach ens havia deixat (1949-2018). Immediatament el vaig trucar i em va informar dels detalls de la cerimònia de comiat. També em deia que es trobava bé i que va ser una mort sobtada, com la que pateixen alguns esportistes. Estava en plena forma i preparant un disc nou.
Entre el 3 i el 13 de maig s’ha dut a terme el Festival de Jazz de Vic. L’edició d’enguany era força especial perquè era la número 20 d’un Festival que ja és un clàssic a l’agenda del mes de maig.
La primera vegada que vaig veure a l’Oriol Perucho va ser abans d’un concert, preparant la bateria, posant draps a sobre les timbales i el goliat. En aquell moment em va venir al cap en Ringo Starr. Al llibre El sonido de los Beatles, el tècnic de gravació de la banda de Liverpool, explica que en Ringo posava draps als timbals quan preparava l’instrument per gravar “Come Together”.
Vaig alçar la copa quan vaig saber que la Jazz Cava de Vic programava un concert de Mayte Martín en format íntim, de flamenc, on únicament hi ha el cant i l’acompanyament de la guitarra. Poder gaudir d’un espectacle d’aquestes característiques en una sala petita i de manera gairebé familiar no té preu. L’escalf, la proximitat, com es disfruta, no té res a veure amb els auditoris oficials, on es respira una fredor i una llunyania que perd tota la màgia del contacte entre públic i artistes.
Una imatge val més que mil paraules. La fotografia ho diu tot. Arthur Kaps marxant empipat i Xavier Cugat mirant-lo de reüll, sense arrugar-se.
Principis dels anys seixanta, Cugat rep una invitació de Televisió Espanyola per participar en un programa sobre ell. Cugat accepta i decideix reunir una formació amb el bo i millor de Barcelona per fer front a l’espectacle, un espectacle on no hi falta la seva inseparable Abbe Lane.
