M’assabento del decés de Moncho a través d’un WathsApp que m’envia el percussionista Miquel Àngel Lizandra. En quatre línies ve a dir-me que han aflorat els records del temps que va estar amb ell a la sala Las Vegas de Barcelona. A part de posar la bateria pel gitano del bolero em comenta com ha plorat escoltant-lo i s’adona que el pas del temps és inexorable.
Avui resulta complicat expressar segons quina opinió perquè en funció de si va en la direcció bona o no en pots sortir molt escaldat. Per això, en els darrers anys, cada cop més, en l’apartat cultural de molts diaris s’ha deixat de banda la crítica en pro de l’ensabonada. Si et cau bé i t’agrada, perfecte i si no, no diguis res que et cauran tota classe d’insults i barbaritats. En un principi no volia ni escriure aquesta resposta perquè creia que no valia la pena entrar en rebatre segons quines desqualificacions personals.
L’any 1976 el segell Zeleste/Edigsa publicava Records de València de La Rondalla de la Costa. Amb la perspectiva que dona el temps podem dir que aquest àlbum i aquesta formació va ser el punt de partida de tota l’experimentació de la nostra tradició musical i els instruments de corda amb base mediterrània: Llaüts, guitarres, mandolines...
Entre la pintura, el cinema, la literatura i la música, l’art que s’ha desvaloritzat, menystingut i acabat en un segon pla ha estat la música, sobretot en la vessant més popular. Hi ha diversos motius que han provocat aquesta desfeta del món musical. El primer d’ells ha estat el propi transcurs del temps i la història.
Després de 8 anys de col·laboració puntual, Toti Soler i Gemma Humet s’han decidit a gravar un disc conjunt. L’aventura que va començar amb “Penyora d’amor”, materialitzada a Raó de Viure (satélite K, 2011), va anar agafant normalitat fins que el duet s’ha decidit a editar Petita festa (Satélite K, 2018).
El baixista Carles Benavent ha escrit el seu nom a les pàgines de la història de la música. És un dels músics en actiu de casa nostra amb una carrera més internacional.
Xavier Cugat va popularitzar totes les melodies provinents de Cuba i de l’Amèrica llatina, adaptant-les al llenguatge de les grans bandes americanes. Aquesta aportació ha quedat marcada en la història i es reconeguda a tots els manuals. Però al costat de Cugat, hi ha un altre català que va ser una figura cabdal en la introducció dels ritmes cubans i llatinoamericans als Estats Units. Aquest català es deia Enric Madriguera (1904-1973), un gran desconegut pel gran públic però amb una petja enorme.
Del 12 al 16 de setembre s’ha celebrat el Mercat de Música Viva de Vic, un esdeveniment on es troben programadors i públic per tal de donar a conèixer les propostes de centenars d’artistes i conjunts. Enguany el Mercat estava d’aniversari ja que celebrava la trentena edició. La programació oficial s’ha realitzat bàsicament al voltant del teatre Atlàntida: entre el teatre i la sala annexa i les carpes muntades a l’exterior. Han completat els espais tancats el Casino de Vic i la Jazz Cava.
En el món de la composició musical tots els grups i solistes van bojos buscant el gran èxit, aquell tema que els farà tocar la mel de la popularitat. Quan he preguntat a algun d’aquests afortunats com es fa per fer una gran èxit, cap d’ells m’ha sabut contestar. Alguns fins i tot s’han posat a riure i m’han dit que si ho sabessin en fabricarien més sovint.
A vegades aquesta mel arriba de la manera més casual, de carambola, sense voler-ho. En aquesta línia em ve a la memòria la versió de “Pedro Navaja” de Rubén Blades de l’Orquestra Plateria.
El bateria i percussionista Miquel Àngel Lizandra fou membre de l’Orquestra Mirasol. Amb l’Orquestra Mirasol va enregistrar Salsa Catalana (Zeleste-Edigsa, 1974). Àlbum imprescindible i de culte, que a la vegada inaugurava les gravacions de Zeleste.
