Reconec que esperava l’enviament amb la il·lusió d’un nen. Per això quan el missatger ha tocat el timbre i m’ha dit que portava un paquet m’he posat nerviós i tot. Obro el paquet amb presses i em trobo amb Hard Drive de Tapiman en format vinil i en CD. És xula la sensació de veure com un treball - que ha estat amagat durant més de quatre dècades i ha costat anys de fer-ne l’edició - per fi veu la llum amb tot el component històric i emotiu que comporta.
El Músiques Disperses s’ha consolidat com una de les fites anuals imprescindibles. Una de les grans virtuts és haver aconseguit situar Lleida en el mapa d’aquest tipus d’esdeveniments on com a mínim un cop a l’any molts sentim la necessitat de deixar-nos caure per la ciutat. L’encert d’aquest festival és una programació de qualitat en un format proper i íntim que fan del Mud una delicatessen.
Cal destacar l’aposta que el segell Guerssen està fent per recuperar part del llegat de la música espanyola de tota l’etapa compresa entre els seixanta i primers setanta del segle passat. A través del seu catàleg podem veure l’enorme feina feta al respecte a la que se sumen referències i grans àlbums d’aquesta etapa de fora del nostre país, convertint a Guerssen en un segell discogràfic cabdal a nivell mundial en aquest tipus de reedicions.
El passat 9 de febrer de 2017, a l’Auditori Marcelino Camacho de Madrid, el col·lectiu Canción del Pueblo va oferir un recital per celebrar el 50 aniversari. Canción del Pueblo va sorgir l’any 1966 i majoritàriament estava format per estudiants universitaris que feien cançons amb textos propis i de poetes com Antonio Machado, Miguel Hernández o Arciprestre de Hita, entre altres. Tot i que ja havien actuat en públic, la història ha fixat el seu concert ofert a l’Institut Ramiro de Maezto el 22 de novembre de 1967 com a punt de partida.
Podríem afirmar que els tres grans pilars de la cançó francesa amb el permís de Piaff van ésser Georges Brassens, Jacques Brel i Léo Ferré. A la vegada tots tres es reconeixien fills i hereus de Charles Trenet.
La celebració de la X edició del Festival d’Art Independent Pepe Sales i la reposició el passat dissabte al Canal 33 del documental Pepe Sales: Pobres, pobres... m’han portat a repassar com vaig arribar a aquest personatge i la visió que me n’he fet des d’aleshores.
Fa algunes setmanes vaig escriure arrel del 40 aniversari del referencial Bèstia! d’Oriol Tramvia. Si voleu recuperar l’article us l’adjunto al següent link: 40 anys del Bèstia! de l'Oriol Tramvia.
Quan arriben aquestes dates hi ha un cita que sempre resulta agradable, el Turropop. Una iniciativa en la que des del passat any he tingut la sort de col·laborar. Es tracta d’un petit festival solidari que cada any es celebra pels volts de Nadal a l’Ateneu El Centre de Caldes de Montbui. Consisteix en una vetllada musical en la que participen grups locals i un artista convidat. Cada grup fa una cançó i s’acaba amb un final de festa amb l’artista convidat. La recaptació fruit de la vetllada es destina a una causa benèfica concreta.
Feia dies que tenia el malalts del cel (Satélite K, 2016) a sobre la taula però no trobava el moment adequat per fer una bona audició amb la calma necessària. Des de que va sortir n’he sentit grans elogis i bons comentaris però he preferit deixar passar la voràgine de la novetat per tal de no caure en el parany de la immediatesa i el judici ràpid. Tenia clar que malalts del cel era una obra per prendre amb calma.
Recentment el periodista Joaquim Vilarnau ha engegat una campanya per tal que en Francesc Burrull rebi la Creu de Sant Jordi. Em sembla una gran idea i sort n’hi ha de persones com en Joaquim que alcen la veu a favor d’iniciatives d’aquest tipus. No obstant, no deixa de ser preocupant i vergonyós que una persona s’hagi d’alçar i buscar complicitats per tal d’aconseguir el reconeixement per algú que el mereix.
