A l’anterior entrada dedicada a Tapiman havíem deixat el grup en un punt àlgid i amb grans expectatives de cara al futur immediat. El següent pas seria entrar a l’estudi per enregistrar un disc de llarga durada. Donada la singularitat del trio de Tapiman i que la seva energia es basava en un directe cru i contundent es volia gravar un disc en viu. Diferents circumstàncies tècniques dificultaven enregistrar un directe en bones condicions.
El Tapiman del que coneixem més dades és el de la segona etapa. Sobre la primera etapa de Tapiman costa trobar referències clares. El que va ser i significar ha quedat sempre en un segon pla. En primer lloc perquè va tenir una durada força llarga per l’època i van gravar el famós LP amb aquella portada de la calavera rosa, disseny de Guillem París. A banda, l’entrada de Max Sunyer, que era un dels grans guitarristes del moment va eclipasar i copsar l’etapa anterior.
Després de deixar reposar uns dies la segona edició del PROGRASSIU ja em trobo en disposició d’escriure una petita crònica de com ho vaig viure. D’entrada, molt content perquè la gent ens va fer costat i en general es va respirar entusiasme amb la proposta.
Ja ho tenim tot preparat per aquesta segona edició del PROGRASSIU. El passat dimecres vam fer la roda de premsa per presentar l’edició d’enguany als mitjans de comunicació. La jornada es desevoluparà de la següent manera:
Estic content, gràcies a l’equip de Brubaker capitanejat per l’Àlex Falcó i l’energia del seu cap de comunicació Oriol Serra, podem dir que aquest proper 9 de maig de 2015 farem una segona edició del PROGRASSIU. Em feia patir que la jornada d’anàlisi que vam realitzar per primera vegada el passat any quedés en una simple anècdota i una data històrica en el calendari. Les pors s’han esvaït, podem dir que el PROGRASSIU es consolida com a activitat cultural. A més, amplia espectatives, presentant una producció pròpia.
Fa unes setmanes vaig rebre una trucada de l’Emili Baleriola en la que em deia que Gabriel Rosales (1942-2015) ens havia deixat. L’Emili em comentava amb tristor que no havia sortit cap nota als diaris, ni havien comentat res a la televisió o a mitjans radiofònics. El lament de l’Emili anava més enllà, no entenia com un país com el nostre podia deixar en l’oblit a un enorme músic com era Rosales.
L’altre dia estàvem a Mataró, concretament a la llibreria Dòria presentant “El nét del vigilant”, el llibre del Manel Joseph. Ve essent costum que a les presentacions sempre ens acompanya algun amic del Manel i si aquest és músic, sempre acaben fent alguna cançó en format acústic. A Mataró, s'hi va apuntar el guitarrista i amic Emili Baleriola.
A vegades, un té la sort de viure situacions d’aquestes que t’omplen l’esperit, de satisfacció personal, d’allò de dir: “Que collons, això és fantàstic, val la pena ser-hi, viure-ho”. Són sensacions d’aquelles que són gairebé impossible d’expressar amb paraules. Acabes el dia content, el mateix dia que començava baixant amb el cotxe per una carretera de corbes i el reflex del mar al fons que ho absorbia tot.
Febrer de Víctor Obiols, febrer de Victor Bocanegra o febre d’Obiols-Bocanegra. En qualsevol cas, segurament aquest mes de febrer de 2015 serà un mes important pel meu admirat Víctor Obiols.
Tot va començar per casualitat, com solen començar els projectes en els que acabes disfrutant. Aquests projectes són els que et fan sentir més gratificat a nivell personal i créixer com a persona i t’ajuden a reafirmar-te en que allò que estàs fent val la pena, o com a mínim així ho sents i et fa sentir bé.
