L’artista visual Marc Vives es va posar en contacte amb mi per tal de proposar-me una conferència dins la Secció Irregular del Mercat de les Flors. Juntament amb Quim Pujol era el responsable d’aquesta segona sessió formada per tres conferències.
En Toti Soler va ser el que em va parlar per primera vegada de la Sílvia Pérez Cruz. Aleshores la Sílvia encara no gaudia del prestigi i la fama a la que ha arribat. En Toti m’explicava que tenia un amic que es deia Càstor, amb qui compartia l’art de la cançó i el menjar a les barraques. Em comentava que un dia quan va conèixer la filla d’en Càstor i aquesta es va posar a cantar hi va veure alguna cosa especial. Segons en Toti, aquella noia tenia una veu que ho contenia tot: alegria, tristesa, tendresa, harmonia, respecte...
Ramon Solé, músic supervivent i brillant és d’aquella classe d’artistes que em mereixen tot el respecte i admiració. No sabria dir quants anys porta damunt dels escenaris. No obstant, el record més llunyà que en conservo és veure’l en concert a la plaça del Lleó de Caldes de Montbui amb una formació que es deia Moviment Ondulatori amb la que ja era el guitarrista i cantant. Moviment Ondulatori era un grup de versions d’èxits del rock i el pop tant nacional com internacional. També tenien algun tema propi.
La primera vegada que em vaig endinsar en la biografia de Gato Pérez va ser a través del llibre que va fer Marcos Ordóñez. Un llibre indispensable per apropar-se a la figura d'un rocker elèctric i nocturn que va donar un nou matís a la rumba catalana.
Tot i que viu a Holanda des de l’any 1980, Miquel Àngel Lizandra segueix tenint casa a Barcelona i entre vacances, ponts i altres excuses tot sovint aterra a Horta. Quan la seva estada és pausada i té les obligacions solucionades em fa un truc i busquem la manera per veure’ns una estona i fer-la petar. Normalment quedem a un bar mític del seu barri, el Quimet, a la plaça Eivissa. Un lloc d’aquests de tota la vida, de tracte familiar, on oblides que estàs a la Barcelona d’avui, de les presses, el soroll i la modernitat mal entesa.
No estic descobrint res si dic que Pau Riba és amb diferència un dels millors lletristes de la cançó catalana, un bon poeta i un gran però poc prolífic narrador. Per mi, el llenguatge del Pau és l’escrit, encara que sempre l’haguem situat més com a cantant, cantautor o com es vulgui dir.
A l’entrada anterior mantenia una conversa amb José Manuel Pagán en la que acabàvem parlant de musicoteràpia i els beneficis que la música aporta a les persones. Dies després, Pagán em va convidar a veure en directe un dels projectes del que està més satisfet. Es tracta de l’Orquestra de la Bona Sort, una orquestra formada per persones ateses als serveis de salut mental de la Comunitat Terapèutica del Maresme. Per qüestions que ara no venen al cas, primer vaig està a un dels assajos que l’orquestra realitza cada dimecres al matí.
Músic, compositor i sonoterapeuta, el més conegut de José Manuel Pagán és la composició de bandes sonores per al cinema. Al llarg de la seva extensa carrera ha realitzat la música per pel · lícules de Bigas Luna, Vicente Aranda, Jordi Cadena, Carles Balagué, Rosa Vergés, i un llarg etcètera. El seu èxit més recent, el Premi Gaudí a la millor música original per Pa Negre d'Agustí Villaronga. No obstant, José Manuel Pagán s'ha anat especialitzant en la sonoteràpia.
Sabíem que en l'últim que estava treballant Paco de Lucía abans de la seva inesperada mort era un disc sobre la “copla”. De fet, Carles Benavent m'havia informat al respecte. El mateix Carles, participava en el tema que després obriria el disc, "Maria de la O". No obstant això, quan es va anunciar l'aparició del mateix em van assaltar un munt de dubtes. Seria un d'aquells discos inacabats que es treuen per aprofitar la tirada un cop mort l’artista? He de dir que els dubtes queden dissipats després de l'audició d'aquest extraordinari àlbum.
La meva secció al programa Som Aquí presentat i dirigit per Oriol Carreras. Dedicada a Francesc Burrull.
