Fa unes setmanes vaig rebre una trucada de l’Emili Baleriola en la que em deia que Gabriel Rosales (1942-2015) ens havia deixat. L’Emili em comentava amb tristor que no havia sortit cap nota als diaris, ni havien comentat res a la televisió o a mitjans radiofònics. El lament de l’Emili anava més enllà, no entenia com un país com el nostre podia deixar en l’oblit a un enorme músic com era Rosales.
L’altre dia estàvem a Mataró, concretament a la llibreria Dòria presentant “El nét del vigilant”, el llibre del Manel Joseph. Ve essent costum que a les presentacions sempre ens acompanya algun amic del Manel i si aquest és músic, sempre acaben fent alguna cançó en format acústic. A Mataró, s'hi va apuntar el guitarrista i amic Emili Baleriola.
A vegades, un té la sort de viure situacions d’aquestes que t’omplen l’esperit, de satisfacció personal, d’allò de dir: “Que collons, això és fantàstic, val la pena ser-hi, viure-ho”. Són sensacions d’aquelles que són gairebé impossible d’expressar amb paraules. Acabes el dia content, el mateix dia que començava baixant amb el cotxe per una carretera de corbes i el reflex del mar al fons que ho absorbia tot.
Febrer de Víctor Obiols, febrer de Victor Bocanegra o febre d’Obiols-Bocanegra. En qualsevol cas, segurament aquest mes de febrer de 2015 serà un mes important pel meu admirat Víctor Obiols.
Tot va començar per casualitat, com solen començar els projectes en els que acabes disfrutant. Aquests projectes són els que et fan sentir més gratificat a nivell personal i créixer com a persona i t’ajuden a reafirmar-te en que allò que estàs fent val la pena, o com a mínim així ho sents i et fa sentir bé.
L’artista visual Marc Vives es va posar en contacte amb mi per tal de proposar-me una conferència dins la Secció Irregular del Mercat de les Flors. Juntament amb Quim Pujol era el responsable d’aquesta segona sessió formada per tres conferències.
En Toti Soler va ser el que em va parlar per primera vegada de la Sílvia Pérez Cruz. Aleshores la Sílvia encara no gaudia del prestigi i la fama a la que ha arribat. En Toti m’explicava que tenia un amic que es deia Càstor, amb qui compartia l’art de la cançó i el menjar a les barraques. Em comentava que un dia quan va conèixer la filla d’en Càstor i aquesta es va posar a cantar hi va veure alguna cosa especial. Segons en Toti, aquella noia tenia una veu que ho contenia tot: alegria, tristesa, tendresa, harmonia, respecte...
Ramon Solé, músic supervivent i brillant és d’aquella classe d’artistes que em mereixen tot el respecte i admiració. No sabria dir quants anys porta damunt dels escenaris. No obstant, el record més llunyà que en conservo és veure’l en concert a la plaça del Lleó de Caldes de Montbui amb una formació que es deia Moviment Ondulatori amb la que ja era el guitarrista i cantant. Moviment Ondulatori era un grup de versions d’èxits del rock i el pop tant nacional com internacional. També tenien algun tema propi.
La primera vegada que em vaig endinsar en la biografia de Gato Pérez va ser a través del llibre que va fer Marcos Ordóñez. Un llibre indispensable per apropar-se a la figura d'un rocker elèctric i nocturn que va donar un nou matís a la rumba catalana.
Tot i que viu a Holanda des de l’any 1980, Miquel Àngel Lizandra segueix tenint casa a Barcelona i entre vacances, ponts i altres excuses tot sovint aterra a Horta. Quan la seva estada és pausada i té les obligacions solucionades em fa un truc i busquem la manera per veure’ns una estona i fer-la petar. Normalment quedem a un bar mític del seu barri, el Quimet, a la plaça Eivissa. Un lloc d’aquests de tota la vida, de tracte familiar, on oblides que estàs a la Barcelona d’avui, de les presses, el soroll i la modernitat mal entesa.
