Josep Cunill (Barcelona 1930), pianista, història viva de la nostra música és i ha estat un home imprescindible en el desenvolupament de la múisca llatina i la rumba catalana al nostre país. La seva vida donaria per fer el guió d’una pel·lícula.

Vaig tenir la sort de mantenir una agradable conversa amb ell en la que va acabar engrescat tocant el piano i jo fent d’espectador de luxe. Jo coneixia alguns trets de la seva dilatada i espectacular carrera per boca d’altres companys. Sabia que havia estat una persona clau en el desenvolupament i la modernització de la rumba catalana; o que va ser un dels primers pianistes de Barcelona que “tumbava” molt abans que a la dècada dels setanta es posés de moda la Fania i músics dues generacions posteriors com Víctor Ammann i d’altres, es veiessin atrets pel “tumbao” i els ritmes llatins que introduirien a formacions com Mirasol Colores o Orquestra Plateria durant la febre llatina de mitjans dels anys setanta.
Cunill assegura que tot i tenir una formació clàssica i mantenir una relació amb el jazz el que realment sempre va portar a dins va ser la música cubana i caribenya, que després passaria a se el pal de paller de la seva carrera. 
Resumir la carrera de “Papa” Cunill resulta una gran temeritat davant la importància de la mateixa. No obstant em sembla encertat citar quatre dades concretes perquè ens fem una idea del seu abast. Com a professional començà l’any 1948 amb els Crazy Boys quan encara no tenia  l’edat ni el carnet de músic. Posteriorment, arribaria un fet clau quan el cantant Lorenzo González que  a mitjans dels anys cinquanta gaudia d’un èxit aclaparador a tota Espanya es va quedar sense Aldemaro Romero que fart d’està a Madrid i amb altres inquietuts va decidir deixar el conjunt i la direcció musical. Aleshores va entrar a la formació com a director musical i pianista Josep Cunill tenint la sort de coincidir amb amb dos músics cubans que van ser importántissims per la seva formació: Chappotin (contrabaix) i Carlos Forcade (percussió). Amb Lorenzo González entraria a l’estudi per gravar èxits com “Nunca” o “Ojitos traidores”. Posteriorment, quan va tenir l’oportunitat, de la mà de Lluís Rovira, va marxar a Sudamèrica on va està de gira ininterrumpuda durant prop de cinc anys. Primer amb Suspiros de España i després amb Casino de Sevilla. Tota aquesta etapa va ser la que va consolidar el Cunill llatí. A la tornada a Barcelona destaca la seva incorporació al Latin Combo (etapa 1962-1964) al costat de Manolo Bolao, Jordi Coll, Jaume Villagrassa i Ricard Roda. Anant al gra i demanant disculpes a tots els altres projectes i formacions que no enumero i que formen part d’aquesta etapa m’agradaria entrar de ple en el punt clau que ha fet de Josep Cunill una llegenda respectada i admirada a la rumba catalana. Després de que Peret el veiés tocar i s’enamorés del seu estil li va proposar d’incorporar-se al seu grup. Així doncs, Cunill esdevingué el primer en posar el piano a la rumba catalana o “rumbeta” com se li ha dit. Això provocà una major plasticitat i caliu al gènere. Al respecte del que havia aportat Josep Cunill a la rumba catalana em comentava: “La meva aportació bàsicament és el caliu de la música cubana, i d’altra banda el fet de posar el baix elèctric, o la "berra", que aleshores no es feia. Però no un baix elèctric o un contrabaix convencional, sinó que el baix sempre anava una mica penjat, mai quadrat. Això és certament difícil però dóna un aire molt bonic i efectista que provoca un gran resultat. El baix és imprescindible, tant és així que sense ell sembla que falti alguna cosa, i sempre penjat. Avui dia l’efecte del baix penjat no es veu tant, gairebé tots toquen quadrats. Això fa que la rumba perdi màgia.”
Quan Josep Cunill es trobava inmers en gales amb Peret aquest decidí retirar-se per anar a l’església i Cunill es quedà sense feina i passà una etapa difícil. Un altre renovador de la rumba catalana que va comptar amb Cunill per desenvolupar una nova manera de fer rumba amb component elèctric va ser Gato Pérez, pel que va exercir de pianista i director musical pel seu debut a la rumba catalana amb l’àlbum Carabruta (1978). Posteriorment compartiria la direcció musical y els arranjaments de Gato Pérez amb el mític Josep Lluís Soler “Beethoven”.
Un àlbum curiós (actualment reeditat per wah-wah records) i l’únic que va firmar com a solista  és l’imprescindible Rabbit Rumba (1972) que va enregistrar per la discogràfica Joint -Sapporo i en el que versiona els èxits de la rumba catalana de Peret i Los Amaya entre d’altres tocant el piano acústic i l’orgue hammond amb un resultat impactant, curiós, modern i ballable que el fa una obra en majúscules.
No vull deixar-me que Cunill va ser un dels responsables del Moncho cantant de boleros, ja que l’àlbum de debut (1969) de Moncho en el bolero que conté cançons com “Encadenados” va ser parit amb el mestre Cunill. Em deixo el seu treball a Fruta Bomba amb el mestre Bardagí, entre d’altres, la Voss del Trópico i una llarga i interminable llista que desenvoluparé en un altre moment.

 Lorenzo González

Listen Rabbit Rumba "caramelos" youtube