Bocanegra, Víctor

  • Posted on: 20 July 2013
  • By: admin

Parlar de Bocanegra no em resulta gens fàcil. Resseguir els contorns del seu darrer àlbum, Cançons de l’Akídelara (Saurí Records, 2013), tractant-se d’una obra majúscula que s’eleva encara més davant el trist panorama musical actual, encara menys. Una de les cançons del disc porta per títol: “Bèstia Acadèmica en extinció”. Aquest seria un bon punt de partida per adentrar-nos en el món Bocanegra, perquè Bocanegra és això, una bèstia acadèmica en extinció. Com diu a la lletra de la cançó: “toca Pirandó i és un dinosaure que cita Plató, Plaute...” Pel contrari suspèn i es perd en les noves religions: Power points i bytes. Observant les lletres ens adonem que estem davant d’un home savi, culte, preocupat per la societat, el consum i més concretament per la inadaptació personal que esdevé col·lectiva a títols com “Blanc mal civilitzat” o “Contrasenya Adéu-Siau” on parla de la desconnexió digital i l’aïllament. Però també s’acosta a temàtiques menys profundes i més curioses. A “Si tu vas a peu per Gràcia” ens descriu tots els carrers d’aquest barri que tant lligat està a la seva vida. Ho fa a ritme de rumba, “tumbao”, amb una “gràcia” i un sabor al més pur estil Gato Pérez. En la descripció de móns i recorreguts a part de Gràcia també destaca “Estudi sobre la felicitat a comarques” on descriu d’una forma peculiar i original la manera de fer i de sentir de persones que viuen a comarques com Osona, apartats del soroll i la rapidesa de Barcelona. En fi, no em vull allargar parlant de les virtuts d’aquest gran disc, si en canvi, insistir en alguns punts que fan de Bocanegra  un músic-cantautor elevat, a banda de puntualitzar alguns aspectes del capítol de col·laboracions de les Cançons de l’Akídelara. Començaré per les col·laboracions i l’aspecte musical. La producció d’aquest treball està molt ben cuidada i la música envolcalla els textos de forma que els eleva, sense grans virtuosismes, però tampoc a remolc de les lletres. Podriem dir que sense la música els textos no ens arribarien igual i sense els textos a la música li faltaria alguna cosa. Tot forma el conjunt i lograr aquest encaix tant complementari d’una banda com de l’altre és digne d’elogi. En quant als estils, s’hi passegen des de l’ADN de Bocanegra, és a dir, el blues; com el jazz, el swing, la rumba, el funky o fins i tot el “peix”. Pel que fa a les col·laboracions, demano disculpes per no enumerar un per un els artistes que han participat al disc, alguns d’ells força coneguts com Quico Pi de la Serra, Cece Giannotti o Mònica Green; o la columna vertebral del treball formada per Miqui Mestres, Jordi Moraleda i Arnau Obiols. No obstant, donada la meva fixació i admiració per molts dels músics de la dècada dels setanta m’ha cridat l’atenció noms com Miquel Àngel Nuñez (antic company a Barucs), el que fou membre fundador de Tapiman i col·laborador entre d’altres de Jaume Sisa o Pau Riba. L’altre nom que m’ha sorprès gratament és el de Jordi Soley, antic membre de la Companyia Elèctrica Dharma, que amb les tecles del seu piano va ser peça fonamental d’èxits com “L’oucomballa”.


Tornant a Bocanegra, l’home, l’individu, reuneix una característica que serveix per continuar insistint en perquè les seves cançons s’eleven. I és que Bocanegra no és un cantautor a l’ús, i sense que ningú s’enfadi, bé si s’enfaden és igual. A diferència de la majoria de cantautors, sobretot els de casa nostra, que donen prioritat a les lletres però llavors l’aspecte musical el tenen molt descuidat o bé han de recórrer a caminar amb les crosses de grans fitxatges que els secundin, Bocanegra és un gran músic, amb grans coneixements musicals i d’interpretació. Si a això li afegim que domina el llenguatge de l’escriptura com pocs, dóna com a resultat un artista únic en el panorama de la cançó catalana i per extensió espanyola i francesa. Escribia abans sobre l’ADN de Bocanegra, el blues, un punt de partida imprescindible que marca la seva obra, la seva manera de cantar, aquell murmuri fosc que emana la seva veu. Una veu amb gust a blues que li surt del fons de les entranyes, on es reconeixen influències dels grans bluesmans del Mississipí, Nova Orleans, però que fuig de l’imitació. I és que Bocanegra admet aquestes fons, però donat que aquest mai ha estat el seu medi, la seva pell és més blanca que negra i no s’ha criat al Mississipí, ha sabut imprimir un accent autòcton. El seu és un blues territorial, marcat per la vida al barri de Gràcia, les seves anades i vingudes a comarques, la formació clàssica tocada pel vent i el mar Mediterrani. I això és el que el fa tant bonic, l’agafar el component primari i adaptar-lo al territori i les vivències personals, fugint d’imitacions. Segurament, en aquest aspecte, Bocanegra ha après aquesta manera de fer dels músics que admira i coneix, antecessors a la seva aparició a finals de la dècada dels setanta.
Bocanegra, el músic, l’escriptor, el pensador, un artista d’aquells que podriem està parlant-ne hores i hores, omplir pàgines i mai acabariem d’acabar de filar prim. El Doctor que va decidir deixar el món universitari davant la seva mercantilització i abandonament. El millor és  descobrir la seva obra, gaudir-la. Resulta una gran descoberta davant molta de la mediocritat que ens bombardeja. Un admirador de les cançons de Bocanegra em preguntava que com era possible que aquest artista no entrés a les programacions habituals dels festivals i demés xous. A mi no m’estranya, els grans artistes, les grans obres estan destinades a les minories i s’allunyen dels grans esdeveniments on la dictadura de la joventut, la rima fàcil, l’indie i el que no és l’indie canten a la mediocritat, a un públic que bascula entre els grans noms i l’oferta de la moda del moment.

www.victorbocanegra.com