Dilema

  • Posted on: 3 November 2013
  • By: admin

Estem en un món totalment digital i ràpid, on els mp3, spotify, youtube i companyia s’han fet els amos. Ens permeten un coneixement instantani i una agilitat exagerada que a vegades provoca una pèrdua de matisos i detalls remarcables. És evident que les noves tecnologies són positives i permeten remenar i descobrir tot un ventall de possibilitats que els formats antics no ens permetien. Ara bé, ens conviden molt a la dispersió i el caos. Tenim emmagatzemat als nostres ordinadors, centenars, milers o milions de cançons, fins i tot algunes no les hem escoltat mai o han passat per les nostres orelles sense cap atenció. I si no les tenim emmagatzemades tenim la música a la xarxa que no ens l’acabem mai. La necessitat d’acumular sons escoltats no és proporcional a la intensitat d’escolta. I encara costa més en moltes ocasions saber de qui és allò que escoltes. Ja no dic entrar en detalls d’aquells que han passat a la història: nom del guitarrista, del productor, de l’assistent, de l’amic al que va dedicat el disc... En el món digital la importància dels crèdits queda reduida al zero. Allò m’agrada i ja està. Ha passat a la a millor vida allò d’asseure’s tranquilament escoltant el disc de dalt a baix repassant les lletres, els crèdits i aprenen-te tota l’obra de dalt a baix, o observar detingudament la portada com a element integrant de l’obra. És per això que a vegades un disfruta tornant als formats analògics, com m’ha passat aquesta darrera setmana amb el disc Dilema d’Emili Baleriola. És cert que l’havia escoltat i en tenia una opinió i un concepte bastant format. No obstant, el fet d’escoltar-lo a “l’antiga” m’ha portat a descobrir-ne matisos i valors que van molt més enllà dels que havia obtingut fins a dia d’avui. D’entrada, el ritual d’agafar el vinil, veure la portada en format gran, sense haver de forçar la vista, treure el vinil de l’interior de la carpeta, treure-li la funda, obrir el plat, posar-lo, triar les revolucions adients, deixar anar l’agulla i començar a sentir el crec, ja fa que et miris el treball d’una altre manera, com a mínim més pausada. I mentre anava escoltant tot el disc concentrat només en la música i de tant en tant mirant els crèdits i títols m’adonava que diferent es gaudeix la música d’aquesta manera. Evidenciava, tot i que ja havia intuit amb l’escolta digital que estava davant d’un gran disc, segurament avançat a la seva època.
Per parlar de Dilema no seria just si abans no matisés, per aquells que no ho saben, que l’Emili Baleriola és un bon amic i company de mil projectes. Això podria fer que la meva visió fos més esviaixada i partidista, encara que tot i la meva debilitat, tant ell, com la gent que hem coneixen saben que si no m’agradés o pensés que no val la pena no en parlaria, o no m’entretindira a escriure’n res. Ja som tots adults per deixar la hipocresia de banda i les falses afirmacions apartades. Per desgràcia ja ho hem de practicar massa en altres facetes de la vida.
Dilema el va editar la desapareguda PDI l’any 1988, encara que el procés de gravació es va gestar entre 1986 i 1987. El formen 8 temes, tres dels quals són cantats. La producció del disc és de Coque Vázquez i Emili Baleriola. Els músics que hi participen els detallo al final del text.
La producció del disc i el so és impecable i en un primer moment pensava que havia estat gravat als Estats Units amb un bon pressupost de producció. La veritat és que observant els crèdis em vaig adonar que estava gravat aquí. Després descobriria que es va fer en condicions un tant difícils. Només dir que les bobines amb que es va gravar eren de segona mà. Amb aquesta i altres indicacions em vaig adonar de seguida que tant els dos productors com la direcció artística era d’autèntics cracs. Treballar amb pocs recursos i fer una obra d’alta qualitat tant auditiva com d’execució està a l’abast de molt pocs. Aquí és on es nota la vàlua dels professionals que hi ha darrere. En el cas de Dilema també s’ha d’agraïr el fet que Rafael Moll apostés per aquest treball i l’edités a PDI. No obstant, malgrat el suport de Rafael Moll, la gent de PDI simplement el van editar i no en van fer cap tipus de promoció, una de les causes que aquest disc passés totalment desapercebut. L’altre, posssiblement la causa de més pes és que es tracta d’un disc avançat, més en l’òrbita del que es feia en aquells moments als Estats Units, i més que els Estats Units, em refereixo a un concepte de música internacional. A casa nostra mai hem sabut fer música amb afany global i gairebé sempre hem reduit l’obra a fenòmens més locals i propers. I quant surt un disc que salta fronteres sempre és més difícil que enganxi, a banda que com que ho fan els de fora i són referents sempre tenim el complex que som pitjors senzillament perquè no estem acostumats que un músic que és diu Emili ho faci. També podriem entrar a analitzar, tot i que això s’hauria d’escriure de manera més pausada i exhaustiva si hi ha públic a casa nostra d’aquest tipus de música, si som més curts musicalment, o si senzillament la música en general interessa ben poc. En fi, és curiós que un disc editat l’any 1988 m’hagi dut a reflexionar sobre tot això. Més curiós encara és que Dilema sigui l’obra d’un guitarrista, ja que també podria ser l’obra d’un teclista, d’un baixista o de qualsevol instrumentista amb amplitut de mires. Un músic que no redueix el seu llenguatge al protagonisme de la seva guitarra, al localisme del seu llenguatge o lloc on viu. Un músic que crea una obra coral en la que es sacrifica ell per tal de construir una música en la que tots els instruments són iguals d’importants. Això eleva a aquest músic i el fa molt gran.
Si que quan s’escolta Dilema ens adonem que és un disc amb una sonoritat de finals dels anys 80, però situant-nos en context ens adonem que és un disc total, coral, fet amb les mans d’un gran artesà que treballa amb humilitat i al servei de la música.

Dilema (PDI-1988, redició d’Actual Records -1995)
autor: Emili Baleriola

Stand Up (Emili Baleriola - Coque Vázquez)
Olbin (Emili Baleriola)
Dilema (Emili Baleriola)
Bruni (Emili Baleriola)
Buenos colegas (Jordi Amargós)
Prólogo (Emili Baleriola)
Tiempo (Jordi Amargós)
Dancing (Emili Baleriola)

Emili Baleriola (guitarra), Coque Vázquez (teclats), Jordi Amargós (teclats), Toni Ibañez (baix elèctric), Xavier Fusté (bateria), GAby Rodríguez (saxo tenor), Jordi Parellada (saxo tenor), Xavier Figuerola (saxo tenor), Quino Béjar (percussió), Jordi Vilella (percussió), Jose L. Esteve (percussió), Jeaninne Bret (veu), Patrice Manget (veu), Francesc Capella (teclats) i Agustí Pala (percussió).