El Tapiman del que coneixem més dades és el de la segona etapa. Sobre la primera etapa de Tapiman costa trobar referències clares. El que va ser i significar ha quedat sempre en un segon pla. En primer lloc perquè va tenir una durada força llarga per l’època i van gravar el famós LP amb aquella portada de la calavera rosa, disseny de Guillem París. A banda, l’entrada de Max Sunyer, que era un dels grans guitarristes del moment va eclipasar i copsar l’etapa anterior.
Comencem per les dades que tothom sap. La primera formació de Tapiman estava integrada per Josep Maria Vilaseca “Tapioles” a la bateria i Miguel Ángel Núñez a la guitarra elèctrica. Pel baix elèctric van anar passant diferents músics (Quevedo, Joan...), fins que va arribar Pepe Fernández, quedant configurada la primera formació de Tapiman. Fins aleshores els tres membres ja gaudien d’una certa projecció i carrera. Segurament el que tenia més nom i prestigi era Josep Maria Vilaseca, considerat un dels millors bateries de rock de tota Espanya. Entre altres, el seu passat més recent havia estat el fet de formar part de Màquina! amb els que havia enregistrat el mític Why? i el senzill amb la balada “Earth’s daughter”. Precisament amb la marxa de Jordi Batiste i les successives mutacions de Màquina!, Vilaseca sota el paraigües de Màquina! va acabar formant trio amb Josep Maria París (guitarra elèctrica) i Luigi Cabanach (baix elèctric). Aquesta experiència de trio i el fet que en aquell moment les influències externes s’havien establert en el “power trio” el van impulsar a formar el seu propi trio després de la trencadissa de Màquina!.

Per la seva banda, Miguel Ángel Núñez, tenia un passat en diferents grups en els que feia de cantant. En retalls de premsa quan li preguntaven sobre aquesta etapa Núñez sentenciava amb: “Es una etapa que prefiero olvidar”. Poc a poc Núñez havia anat deixant la vessant de cantant per combinar-la amb la de guitarrista. Posteriorment la trobada i el sorgiment de l’amistat i afinitat entre Vilaseca i Núñez va provocar que formessin un grup propi. D’aquí el nom de la formació, Tapiman, ajuntant la primera part de cada un dels noms amb que eren coneguts. Tapi de Tapioles, i Man de Miguel Ángel Núñez. Tal i com ja he dit, després de provar diferents baixistes sense èxit, va arribar Pepe Fernández, un baixista que també tenia un bon currículum i una manera de tocar molt adient pel que buscaven en Vilaseca i en Núñez. Fernández tenia un recent passat en l’escena del rock progressiu de Barcelona, ja que havia format part del grup Vértice on també militava el que acabaria essent el substitut de Miguel Ángel Núñez, Max Sunyer.
La història de la primera formació de Tapiman és bastant breu, entre sis i nou mesos entre els que van gaudir de l’èxit, l’aplaudiment i l’admiració per part de la premsa i del públic.
L’ascens i fama de Tapiman va arribar d’una manera molt accelerada. Als tres mesos de treballar com a grup estable la discogràfica Edigsa els va fitxar per gravar un primer senzill, del que formarien part els temes “Hey you” i “Sugar Stone” (Edigsa, PCM-1004, SG, 1971). “Hey You” va ser una cançó escrita expressament per aquell senzill, ja que Claudi Martí, dirigent d’Edigsa els va dir que necessitaven un tema que tingués certa durada i un component original perquè sortís a les ràdios. El grup es va posar a treballar i va sortir el contundent i trencador “Hey you”, en el que destaca l’agressiva veu de Miguel Ángel Núñez i les línies de baix de Pepe Fernández.
El 10 de juliol de 1971 seria un dia important per Tapiman, ja que a Trocadero, amb el suport dels programes El clan de la Una i Hora Pop de Ràdio Joventut, es va convocar el I Trofeo Trocadero en el que competien els grups Màquina!, Pan & Regaliz i Tapiman. Per votació popular i de manera molt clara, van donar el trofeu a Tapiman.

Entre els concerts més destacats realitzats per Tapiman a banda de les matinals de l’Iris, el pas pel Barbarella de Mallorca i diferents locals del moment, Tapiman també van tenir l’honor de formar part del cartell del mític Primer Festival Internacional de Música Progresiva de Granollers.
La premsa de l’època i reputats crítics com Lluís Crous alabaven el so i l’estètica trencadora de Tapiman amb titulars com: Tapiman a todo volumen, Rock-ácido, Nuevo sonido subterráneo o Tapiman y la música música, entre altres.
La història funcionava i fins i tot Lluís Crous explica que un mànager americà anomenat Jim Inman estava en contacte amb ells per emportar-se’ls als E.E.U.U. per fer una gira de mes i mig concentrada en la zona de San Francisco i en la que compartirien cartell amb grups com Mountain o Jefferson Airplane.