El passat 9 de febrer de 2017, a l’Auditori Marcelino Camacho de Madrid, el col·lectiu Canción del Pueblo va oferir un recital per celebrar el 50 aniversari. Canción del Pueblo va sorgir l’any 1966 i majoritàriament estava format per estudiants universitaris que feien cançons amb textos propis i de poetes com Antonio Machado, Miguel Hernández o Arciprestre de Hita, entre altres. Tot i que ja havien actuat en públic, la història ha fixat el seu concert ofert a l’Institut Ramiro de Maezto el 22 de novembre de 1967 com a punt de partida. Entre els integrants de Canción del pueblo hi havia Elisa Serna, Adolfo Celdrán, Julia León, Ignacio Fernández Toca, Hilario Camacho o el periodista Antonio Gómez Mateo que va ser qui els va posar el nom.
En el recital del passat 9 de febrer hi van participar tres dels caps visibles del col·lectiu: Elisa Serna, Adolfo Celdrán y Julia León. L’acte també comptava amb la participació d’altres músics i convidats.
En poques ocasions s’ha reflexionat sobre la importància que va tenir Barcelona en molts d’aquests artistes on van començar a gravar els seus primer àlbums. Tampoc s’ha dedicat gaire temps a com molts d’ells van acabar essent una influència i un referent en l’escena de Barcelona i de Catalunya en general. Aquests detalls caldria recordar-los perquè a vegades ens ajudarien a desmuntar falsos mites, baralles i rivalitats que no són certes i que altres interessos que aquí no toca desenvolupar s’han cuidat d’alimentar. La connexió musical Madrid-Barcelona de finals dels seixanta i primers setanta va ser decisiva per la pròpia història de la música popular catalana i la dels artistes de Madrid que van anar a parar a Barcelona. Però anem a pams per arribar a treure conclusions al respecte del que estic intentant exposar. Tornem al passat i seguim el relat dels fets on ens havíem quedat, a partir de Canción del Pueblo.
L’any 1968, Canción del Pueblo es va dissoldre i alguns dels membres van decidir fundar un nou col·lectiu, La Trálaga. Grupo de Canción libre. Formaven part de La Trágala Hilario Camacho, Jose Manuel Brabo “Cachas” i Elisa Serna entre d’altres. Aquest col·lectiu va fer un manifest i va gravar una sèrie de discos sota el títol Ensayo. Un dels referents de La Trágala per musicar poemes i lletres de temàtica social va ser Paco Ibáñez arrel del mític recital que va oferir al Teatro de la Comedia de Madrid a finals de desembre de 1968.

Poc a poc els membres de La Trágala van anar agafant un camí propi que curiosament tindria continuïtat i rebria el suport del gran Àngel Fàbregues, l’incansable i heroic editor discogràfic de Barcelona injustament oblidat. Fàbregues havia creat uns anys abans el segell Als 4 Vents per  gravar a El Grup de Folk i les diverses iniciatives originades a remolc d’aquest col·lectiu barceloní que havia nascut com a resposta a Els Setze Jutges. Després va anar creant subsegells com Diabolo amb el que va donar sortida al rock progressiu de Barcelona i el rock andalús. Un dels altres subsegells que va idear per editar molts dels artistes provinents de l’entorn de Canción del Pueblo i La Trágala va ser Barlovento. Només cal donar un cop d’ull al catàleg de Barlovento per trobar a Elisa Serna, que sota la direcció musical d’Enric Herrera va gravar i publicar un EP, 4 Poemas de Miguel Hernández... (1969) on apareixia com Elisa Serna de La Trágala. Una anècdota curiosa de la coberta d’aquest àlbum és que Trágala apareix amb accent obert.

A Barlovento, Fàbregues també hi va editar un LP col·lectiu, Todo está muy negro (1973) en el que cantaven Las Madres del Cordero de Moncho Alpuente, Quintín Cabrera, Gabriel Salinas, Luis Pastor i Els Sepastres. Aquest disc ha acabat essent un joia molt valorada per la crítica i la historiografia musical per la seva heterogeneïtat i enfoc a l’hora d’enregistrar cançons sota el paraigües de la cançó protesta i satírica. De fet, aconseguir aglutinar en un mateix àlbum membres de l’escena de Madrid com Las Madres del Cordero, Quintín Cabrera o un jove Luis Pastor amb el xilè Gabriel Salinas i els catalans Els Sapastres de Jaume Arnella no deixa de ser una jugada meravellosa.
Luis Pastor també es va estrenar a Barlovento com a cantautor publicant els seus dos primers senzills musicant textos de Pablo Neruda o Miguel Hernández.
Després del seu pas pel col·lectiu Canción del Pueblo, Julia León va marxar als Estats Units fet que li va servir per consolidar el seu univers basat en el folklore popular, els poetes i les pròpies composicions. Als Estats Units Julia León va publicar el seu primer senzill Cantos del pueblo (1970), gràcies a l’ajuda de la cantant Nord-Amèricana Barbara Dane. Allà també es va involucrar en la campanya dels cantautors en contra de la guerra del Vietnam. A la tornada dels Estats Units el primer LP que va gravar íntegrament seu el va editar el segell mare de Barlovento, Als 4 Vents. El disc es va titular Rueda 1 (1974) i estava basat en cançons populars infantils. En aquest disc hi van intervenir músics que en aquell moment encara estaven per destacar a l’escena de Barcelona, com un jove Xavier Batllés. I de fet, Julia León es va trobar a Barcelona un ambient de músics que va ser crucial per centrar-se en la creació d’un disc posterior que seria de vital referència, Con viento fresco (1975) en el que va comptar amb el suport d’Eduard Altaba i Javier Mas, entre altres.

Però sense cap mena de dubte el cas més curiós en tota aquesta connexió Madrid-Barcelona va ser el de Jose Manuel Brabo “Cachas”. Brabo havia format part dels dos col·lectius, Canción del Pueblo i La Trágala. Ell havia actuat a Barcelona amb Hilario Camacho l’any 1968 i l’any 1969 va col·laborar en la banda sonora de la pel·lícula Doctor Fausto de Gonzalo Suárez on part dels exteriors es van rodar a Barcelona i a Palamós. Aquest fet el va portar a entrar en contacte amb Jaume Sisa i Pau Riba. No sé quan ho va decidir ni el perquè però a través d’aquest contacte amb l’escena de Barcelona va succeir un fet molt curiós. Tampoc ser si va ser fruit d’un acte de protesta en contra de la mateixa cançó protesta o perquè senzillament li va venir de gust. El cas és que Brabo mai més va tornar a cantar textos sinó que juntament amb Jaume Sisa, Albert Batiste i Selene va formar el grup Música Dispersa on en lloc de cantar es dedicaven a fer sons i onomatopeies en un clima i un univers musical fora del comú que acabaria plasmat en el disc Música Dispersa (1970). El disc de Música Dispersa també va ser editat per Àngel Fàbregues, però no a Barlovento, sinó al subsegell Diabolo. Brabo també formaria part d’un altre projecte inclassificable amb Pau Riba i els seus companys de Música Dispersa, Jaume Sisa i Albert Batiste, l’Ep Miniatura, a banda d’intervenir en la primera fase de la segona entrega de Dioptria de Pau Riba o el primer Lp en solitari de Jaume Sisa, Orgia.
Gràcies al injustament oblidat Àngel Fàbregues, que ho va perdre tot en aquestes aventures, els que no ho vam viure hem conegut aquesta connexió Madrid-Barcelona i la importància que aquesta va tenir per la nostra música.