Per fi Riqueni

  • Posted on: 25 October 2019
  • By: admin

Portava molts anys anant al darrera de poder veure en Rafael Riqueni en directe. Quan semblava que ho podia aconseguir sempre sorgia algun imprevist de darrera hora que feien que el concert se suspengués. Riqueni ha passat uns anys molt complicats però sembla que darrerament ha ressorgit del seu infern particular. La primera mostra va ser l’edició l’any 2017 del seu darrer treball, Parque de María Luisa, on mostrava un gust, un so i una sensibilitat com feia temps que no trobava en un disc d’un guitarrista flamenc. Bé, aquí entraríem en un altre debat perquè Riqueni va molt més enllà d’un guitarrista flamenc ja que té un estil molt personal que ha complementat amb l’estudi de la guitarra clàssica. Aquest fet li ha aportat aquesta diferenciació, estil i delicadesa que el fan tan especial.
Doncs bé, per fi, després d’anys, acompanyat dels amics Jaume Camprubí i Karles Torra, el vaig poder disfrutar en directe. Abans d’entrar tenia dubtes de si estaria bé, si tot sortiria, a veure què passaria. Per sort el mestre va sortir a l’escenari i va oferir un concert d’aquells que recordaré. D’entrada el format va ser molt especial. Sempre que hi ha algun concert de guitarra flamenca s’ha entrat en la normalitat de que hi ha d’haver un percussionista, baix elèctric, altres instruments, cante, ball... En aquest aspecte, Riqueni va trencar tots els motllos. Va oferir una primera part molt valenta i molt agraïda pels amants del mestre ja que va sortir tot sol, demostrant una valentia sense precedents. Estava en plena forma, amb un so càlid, net, una mà dreta desbordant. Treia un so dels greus i els aguts més difícils que et deixaven bocabadat i encantat. En aquella primera part es va acostar a temes del seu darrer treball i també va voler estrenar dos peces noves que formaran part del seu nou disc: una soleá i unes alegrías. Les alegrías em van impactar força perquè les feia sol, sense ningú i això té molt mèrit. En aquesta dictadura que s’ha imposat del nou flamenc sempre que es fan unes alegrías hi ha palmeros, un percussionista i fins i tot més instruments. Aquest pal, amb el ritme marcat, els oles i tot plegat resulta efectista i relativament senzill. En canvi Riqueni feia les alegrías tot sol, sense parafernàlies ni suports que et permeten relaxament i disbauxa. Aquest fet em va semblar digne dels més grans elogis i d’una generositat i esforç sense precedents.
A la segona part del concert el van acompanyar els guitarristes Manuel de la Luz i Salvador Gutiérrez. Dos guitarristes que en tot moment es van mostrar a les ordres del mestre Riqueni i que entenien i donaven suport al seu llenguatge amb molta complicitat i moments de lluïment personal. En aquesta segona part hi va haver una versió molt bonica de “Romero Verde” de Lole y Manuel i una elegància i una mesura eficaç interpretant una rumba i alguna peça més propera a la bossa nova que al flamenc.
Acomiadat amb el públic dret, el mestre Riqueni va decidir fer un bis tot sol, "Cogiendo rosas", encarant una peça amb uns tremolos d’una tècnica i una emotivitat que tancaven un concert dels que no es veien des de ves a saber quan.