Gabarró, el violoncel dels Beatles

  • Posted on: 18 July 2020
  • By: admin

Ja fa força temps que sabíem que un violoncel·lista català havia format part a les sessions de gravació dels Beatles. Però tot era molt confús, subterrani, gairebé clandestí, aparegut en la lletra petita i amagada de la història de la música, en els marges de textos especialitzats on trobàvem el nom de Francisco Gabarró. Però qui era aquell Gabarró? Què havia fet? Mancava un estudi i apropament a la figura difusa d’un català a qui havíem perdut la pista i que la història havia oblidat. Per fi, aquesta mancança s’ha restituit gràcies a un autor anglès, Simon Berrill, que acaba de publicar Francesc Gabarró (1914-1990) Un músic entre dos móns (Editorial Arpegio) traduït per Miquel Bernadó. Gràcies a Simon Berrill, que ha dut a terme un treball d’investigació d’anys entre hemeroteques, entrevistes a familiars, músics i amics, podem resseguir tota la vida de Francisco Gabarró, el “Franciscu”, que li deien a casa seva. El llibre resulta una obra exquisida feta amb molt de rigor i sinceritat, sense ensabonades i amb un to directe que només podia dur a terme un autor anglès. Berrill ens narra els fets posant-los en context, sense entrar a valorar ni alliçonar. Ens descriu moments complexos de la vida de Gabarró que podia haver maquillat, com el trencament de relacions amb Pau Casals o els problemes familiars ocasionats per les infidelitats. Ho fa amb total transparència, sense deixar anar ni una sola opinió ni encobrint ni justificant al protagonista. Berrill també ens narra moments emotius en boca del fill, Peter Gabarró, quan recorda com el seu pare al sofà de casa es va fer un tip de plorar mirant el discurs de Pau Casals a l’ONU. I ho fa sense posar-hi sucre, narrant els fets tal com van passar, deixant que el sucre o la sal la posi el lector.

Francisco Gabarró (Fotografia cortesia d'Editorial Arpegio)

Francisco Gabarró va néixer a Verdú i va passar tota la seva infantes a Sabadell fins que es va traslladar a Barcelona per poder seguir les classes del mestre Pau Casals. Tot semblava anar sobre rodes però l’esclat de la guerra civil va fer que Gabarró deixés Barcelona per sempre i des d’aleshores només vindria per visitar la família o passar les vacances. Aquesta marxa, aquest trencament, el no retorn, són els que d’alguna manera han provocat que la seva vida fos oblidada.
La carrera de Francesc Gabarró com a músic professional comença en el món del jazz, concretament tocant el trombó a l’orquestra del Hot Club de Barcelona, formació que ha quedat per la història i que va participar als mítics concerts de gener de 1936 al cinema Coliseum acompanyant a Benny Carter i compartint cartell amb el llegendari quintet del Hot Club de França integrat pel guitarrista Django Reinhardt i el violinista Stephane Grapelli. Vetllada que es repetiria dies després al Palau de la Música Catalana. Però a l’esclatar la guerra, Francesc Gabarró té la sort de marxar de gira per Europa com a integrant de l’orquestra de Francesc Casanovas. Per cert, arribats a aquest punt convé fer una reivindicació de la figura de Casanovas (1899-1986). És necessari un acostament a la seva persona, és necessària una biografia d’un senyor molt desconegut a casa nostra, oblidat i que va acabar els seus dies a Torrevieja on té un auditori a nom seu. Casanovas va ser ser una llegenda arreu d’Europa amb la seva orquestra. A l’Índia d’abans de la independència dels anglesos esdevindria un músic de referència a qui fins i tot s’atribueix l’autoria de part de l’himne Nacional de l’Índia. Però deixem Casanovas i tornem a Gabarró que ja instalat a la Índia començaria a fer-se un nom amb el seu instrument natural, el violoncel. A la Índia, Gabarró esdevé un concertista clàssic en petites formacions i grans orquestres i les cròniques parlen d’ell com un músic en majúscules amb una gran capacitat d’emocionar i impressionar. 
Però és a Londres on Gabarró esdevé el músic de llegenda que fins ara només sospitàvem que havia existit. Un Londres devastat per les bombes al que Gabarró arriba l’any 1947.  I la seva carrera comença a fer un gir quan passa les proves per entrar a l’Orquestra Simfònica de Londres (LSO) i d’aquí a treballar en petits conjunts de corda en sessions a la ràdio de la BBC. Però tot i mantenir un ritme de treball alt i gaudir de prestigi, en Gabarró té moltes dificultats per arribar a finals de mes, malgrat viure a una ciutat amb tres orquestres funcionant i una enorme afició a la música clàssica. Tot dona un gir de 360 graus quan a finals dels anys cinquanta i primers seixanta els estudis de gravació comencen a reclamar músics d’orquestra per a gravar música de pel·lícules. I és aquí on podem escoltar el violoncel de Gabarró integrat a les orquestres que van gravar la música de les primeres pel·lícules de James Bond com L’agent 007 contra el Dr. No, Des de Rússia amb amor o Goldfinger, entre d’altres. Gabarró també intervé a d’altres bandes sonores com la superproducció Els canons de Navarone a les ordres de Dimitri Tiomkin que aleshores ja era una de les grans figures de les bandes sonores de pel·lícules. A través del testimoni de Gabarró i els seus companys descobrim que tot es feia amb força pressa, d’una tirada, a vista, sense estudiar la partitura prèviament i per part dels músics amb la única intenció de cobrar. Sorprèn observar com Gabarró i els seus companys feien aquestes gravacions sense donar-li cap importància, les consideraven una cosa menor.

Francisco Gabarró dirigit per Malcom Sargent (cortesia d'Editorial Arpegio)

De tot aquest seguit de gravacions ja sigui per pel·lícules o per discos d’artistes, una de les poques que en Gabarró estava content d’haver participat és la que va realitzar amb Frank Sinatra. Sinatra s’havia traslladat a Londres per dur a terme la única gravació d’estudi que va fer fora dels Estats Units i que és tota una curiositat en la seva extensa discografia, Great songs from Great Britain.
Ara bé, el gran moment de treball d’estudi de Gabarró va ser el que va fer al costat del Beatles. Aquí però hem de fer un sèrie d’aclariments que el llibre exposa molt bé. D’entrada, en el moment que Gabarró va treballar amb els Beatles no hi va donar cap importància i ho va fer per un tema econòmic. És més, com a músic format en el clàssic tenia cert menyspreu cap al pop i la música popular. Aquest és un tema de debat interessant on també s’exposa la diferència entre la concepció de la música d’un artista format en el clàssic i els músics sense formació i d’arrel popular. I aquest distanciament i fins i tot mirada altiva per part del músic amb formació clàssica és molt evident durant el treball al costat dels Beatles. En qualsevol cas, tot i que Gabarró ho va fer per diners i com dèiem no li va donar cap importància segurament és la gravació seva que ha passat més a la història, la primera que va fer amb els Beatles, més concretament amb Paul McCartney, amb un tema que marcaria un abans i un després en el quartet de Liverpool i la història de la música popular, una de les cançons més versionades de tots els temps «Yesterday». Quan George Martin va convèncer a McCartney que s’havia de posar un quartet de corda, el violoncel va ser en Gabarró i curiosament l’arranjament que interpreta Gabarró després de que McCartney canti allò de “She wouldn’t say”, al segon pont de la peça destaca el seu violoncel entrant amb la nota “blue” tal i com l’anomena George Martin. Al llibre tot el que va passar al voltant d’aquesta gravació està explicat magistralment. I als lectors ens sorprèn quan el fill de Gabarró explica que pel seu pare la gravació amb els Beatles va significar el mateix que si l’haguessin avisat per gravar un anunci de televisió. També destaca quan dies després a la cafeteria dels estudis Abbey Road en McCartney es va trobar amb en Gabarró i molt content li va dir que amb aquella cançó tindrien molt d’èxit. El violoncel·lista el va respondre de manera irònica: “Molt bé, us felicito”.
El treball de Francisco Gabarró amb els Beatles no acabaria aquí i s’extendria a d’altres obres mestres com la cançó “A day in the life” inclosa en el que molts crítics consideren com el millor disc de pop de la història: Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band.
A partir de finals dels anys setanta la carrera de Francisco Gabarró començaria a entrar en decadència, però no només la seva sino la de la majoria de músics, un ofici que poc a poc aniria a menys. A la part final del llibre, Simon Berrill mostra molt bé aquesta desfeta. Ho fa a partir de l’aparició del sintetitzador que poc a poc comença a desplaçar els músics de carn i ossos. I aquí hi ha una evidència, el final de l’ofici de músic. Qui es podia imaginar que dècades després violins, cellos, oboès, trompes,... haurien desaparegut del tot (amb excepcions) de la música comercial i popular? Aquí podem incloure un altre debat. A dia d’avui gairebé tota la música comercial/popular ja és "industrial": una cantant dalt d'un escenari fent cabrioles i envoltada d'altres ballarins, un fons d'acompanyament fet per música electrònica. Cap rastre de músics reals formant una petita orquestra, sospites més que raonables que la cantant no canta sinó que ho fa veure (playback) o utilitza l’autotune. Milers de mòbils intentant treure una foto de la idolatrada estrella. El pas següent el tenim a tocar, al Japó ja és realitat: la cantant "mona" no és real, és un holograma!
Però no ens desviem, tornem al llibre, disfrutem llegint la vida i obra d’un músic en majúscules i la música que es feia en el seu temps, quan fer de músic era un ofici.