El trajecte animal d'Eduard Iniesta

  • Posted on: 30 December 2020
  • By: admin

Al llarg dels anys, Eduard Iniesta ha esdevingut tota una referència amb instruments de doble corda de tota la vessant de la Mediterrània: buzukis, bandúrries, llaüts, guitarres... I sempre ho ha fet amb gran respecte a la tradició, però imprimint un segell molt personal que fa que quan sents uns de les seves instrumentacions saps que n’és l’autor. D’alguna manera, Iniesta ha estat el continuador d’un nou enfoc més popular que es va donar a aquests instruments de corda a principis dels anys setanta amb músics com Xavier Batllés de La Rondalla de la Costa i que a finals de la dècada convergiria en Lo poder del Cant (Ariola, 1979) de Jordi Fàbregas, Xavier Batllés, Josep Cabré i l’Harmònica Brava. Iniesta agafaria el testimoni i continuaria explorant el recorregut dels instruments de la doble corda, anomenats en argot de casa nostra: “pernils”. Aquesta recerca i especialització l’ha portat a col·laborar en infinitat de projectes que van de l’àmbit del teatre a treballs amb orquestra o projectes amb d’altres artistes. En aquest aspecte, podem trobar la seva emprempta a multitud de treballs com l’excel·lent Sacrilegis de Víctor Bocanegra.

En solitari, Iniesta acaba de publicar Trajecte Animal, el seu desè àlbum. En el disc anterior, White Hole (Audiovisuals de Sarrià, 2019), ens posava en avís i semblava que marcava un abans i un després, com un canvi de sonoritat i un punt i a part del que fins aleshores semblava el seu estil, la World music. Fins aleshores, la música i l’obra d’Iniesta estava molt lligada a totes les músiques de la vessant mediterrània, de Grècia a Itàlia, passant per València i Andalusia. Amb White Hole semblava posar punt i final a tot aquest univers. I no anàvem errats, ja que amb Trajecte Animal s’ha calçat la Gibson Les Paul i s’ha endinsat en el rock, llenguatge que resta en primer pla. En un principi, aquest canvi de rumb pot semblar massa agosarat, però quan escoltem el disc ens adonem que tot té un perquè, que el canvi de so i de direcció està totalment lligat amb tota la producció musical que Iniesta ha fet fins avui. A la primera escolta ens adonem de seguida que Trajecte Animal podria ser una continuació d’una de les seves grans obres, Escampa la boira (Temps Records, 2013). Hi ha vasos comunicants entre aquests dos treballs. Però anem a Trajecte Animal, on Iniesta no ens deixa despullats davant de la nova proposta al voltant del rock sinó que ens ajuda a entrar-hi d’una manera brillant, sense perdre mai aquella essència mediterrània que caracteritza la seva producció. La cançó que obre el disc, “El nirvana”, sembla fer de pont, d’introducció, de camí cap a tot el que vindrà després. A “El nirvana”, Iniesta encara manté aquest aroma a buzuki que serveix de pont i d’introducció a aquest so més elèctric i roquer que ens espera i que comença a prendre forma en la següent cançó, “L’insomni”, on ja tenim en primer pla aquesta nova via amb el rock com a protagonista. Però la gràcia de tot plegat és que a l’hora de traçar aquest nou camí, Iniesta no s’ha vestit de roquer, ni ha volgut fer un paper que no era el seu, sinó que ha portat el rock al seu terreny, fent-se’l seu, sense forçar cap estètica ni llenguatge en el que no es trobi còmode. I segurament aquesta és la gràcia de Trajecte Animal, on la línia del rock és subtil, agradable, gents agresiva ni imposada, on el regust a la mediterrània és present pels quatre costats. A la vegada, el treball amb la Les Paul i la resta d’instruments de corda dut a terme per Iniesta sap trobar un gran equilibri amb moments sorprenents com en aquest mateix “L’insomni”, on en la segona part de la cançó podem sentir unes línies que ens recorden a un dels grans, Robert Fripp. I és que la producció duta a terme en aquest disc està molt ben treballada, denota gust, estil i perfecció. A “Homenatge”, la cançó número 6, podem veure de manera clara totes les influències d’Iinesta en el vessant més elèctric, unes influències que podríem aventerurar-nos a dir que van dels Beatles a Eric Clapton i fins i tot JJ Cale, tot passat per la mediterrània i els “pernils”.
No seria just acabar aquest recorregut per Trajecte Animal sense mencionar a Xavier Iniesta, col·laborador habitual que s’encarrega de les lletres. En aquest aspecte, el treball dut a terme en aquest disc és molt destacable i també ha acabat éssent una de les grans gràcies d’Eduard Iniesta. Moltes vegades quan un instrumentista canta ho fa en un segon pla i les lletres passen a ser un complement a la seva música. En aquest sentit, Eduard Iniesta, amb firma de Xavier Iniesta, ja havia demostrat que en el seu cas no era així a cançons com “Esperaré tranquil·lament” d’Escampa la boira. En aquest Trajecte Animal ha seguit fent lletres amb consistència. Especial rellevància te la cançó, “I t’allunyes”, on s’endinsa en la demència i el dolor que causa la pèrdua de la memòria per part d’una mare que com diu la cançó, s’allunya.