Max Sunyer ha format part de grups referencials del panorama internacional com Pegasus o Iceberg, i ha gravat i treballat amb  multitud de projectes d’artistes que han volgut que la seva guitarra hi fos present. Per tal d’emmarcar a Max Sunyer en el moll de l’os de la seva personalitat musical ens hem de situar al disc Babel (Bocaccio, 1978), que és el seu disc de debut en solitari, a la vegada un disc de transició, un treball que marca un abans i un després en la seva carrera i que d’alguna manera consolida i apuntala la seva personalitat musical. Un disc que a més apareix en un moment molt concret, en el que Max Sunyer cavalca entre dos mons. L’aparició d’aquest àlbum coincideix amb el final d’una de les grans bandes del rock progressiu de casa nostra, Iceberg, el grup en el que militava en Max juntament amb en Kitflus, en Colomer i en Primi. Com dèiem era un grup que ja estava a les acaballes entre altres coses perquè tan Sunyer com Kitflus tenien altres inquietuds i perquè com a creadors havien evolucionat cap a una altra manera de fer música. De fet a Babel, hi col·labora en Kitflus i el bateria és Santi Arisa. Clar, aquests tres instrumentistes serien els que molt poc temps després fundarien el grup Pegasus, un altra banda de referència. Per això queda molt clar el punt d’inflexió que és Babel en la vida de Max Sunyer: inici en solitari, tancament d’una etapa anterior amb Iceberg i l’obertura d’una nova etapa amb Pegasus.

Que no se’ns escapi que quan Sunyer debuta en solitari amb Babel, ja era un guitarrista amb una àmplia trajectòria. Formava part del grup Iceberg, un grup de referència del rock progressiu, però no només això, anteriorment havia format part de Tapiman, un power trio liderat pel bateria Tapi. I encara més abans havia estat a les files de Vértice, un grup liderat pel carismàtic cantant Jordi Querol en el que Max Sunyer es destaparia com un dels grans de la guitarra blues-rock. Però tornem a Babel, insistim en aquest punt d’inflexió que representa aquest disc. Només repassant el conjunt de peces instrumentals que hi trobem, un total de 5, ens adonem que recullen el bo i millor del bagatge de Max Sunyer i dibuixen el que a partir d’aleshores serà el seu ADN guitarrístic. La peça que obre el disc, porta per títol «Autopista» i segurament és la que més sona a Iceberg. Té aquell regust contundent i vibrant d’Iceberg però ja varia cap a un espai més mediterrani, amb la mar més calmada. Aquesta podria ser una peça que d’alguna manera simbolitza el final d’etapa d’Iceberg. A continuació ens trobem amb una versió de «In a silent way» de Joe Zawinul que simbolitza aquest acostament al jazz elèctric. Però prestem atenció a la peça número 3, «Reflexions». Aquesta ja és una peça que recull tot el bagatge de Max Sunyer i en la que ja hi trobem definida la seva personalitat musical, lligada a la mediterrània, a la tradició i a la terra, i més concretament a Catalunya. L’inici d’un llenguatge propi que parteix de totes aquestes variants. «Refexions» conté tot això, aquest lligam amb la tradició. Sunyer s’inspira en una melodia popular catalana per construir un discurs propi, en solitari, en el que finalment s’hi suma la resta del grup. «Reflexions» també recull una vessant més desconeguda de Max Sunyer, la d’estudiant de guitarra clàssica a les ordres del mestre Tarragó, deixeble de Miquel Llovet.
Hem comentat que a Babel hi trobem una versió de «In a silent way». L’altre versió que inclou és «I Believe» de Josep Maria París, que aquí Max Sunyer titula «Jo crec». A Josep Maria París el podem considerar el pare de la guitarra elèctrica en el rock de casa nostra, tota una referència. L’any 1969, mentre tocava a Suècia, enmig de la soledat i la nostàlgia va escriure «I believe». A la tornada a Barcelona, es va trobar amb Màquina! a l’estudi i es va unir a ells per gravar aquesta peça en la que París fa plorar la guitarra sense grans estridències. I tornant a Josep Maria París, perquè veiem el que és i significa Max Sunyer, sempre explica que en la seva etapa de Màquina! va anar a actuar a Madrid i completaven el cartell Vértice, el grup d’en Max d’aleshores. Després de l’actuació de Vértice, el mestre Josep Maria París es va acostar al jove Max Sunyer per dir-li que la seva manera de tocar l’hi havia agradat molt i que l’havia sorprès enormement. No són paraules menors, i menys venint d’un guitarrista experimentat, sabent com són els egos.
Una altra dada destacada de Babel però que a la vegada és extensible a la resta de la carrera de Max Sunyer és que el guitarrista sempre s’ha sabut envoltar de grans músics. Gràcies a això, la seva obra i el seu discurs s’ha ampliat i crescut en tots els aspectes. Ja hem dit que en aquest disc hi participa com a bateria Santi Arisa, als teclats en Kitflus que ja era company a Iceberg. Al baix hi trobem en Carles Benavent, un Carles Benavent que en aquest instant ja es troba a cavall entre dos mons, en un punt d’inflexió molt important. És el Carles Benavent que ha deixat enrere la seva etapa a Màquina! i a Música Urbana i que després d’aquesta col·laboració a Babel entra a les files del sextet de Paco de Lucía. Un altre dels grans músics d’aquest disc és el percussionista i saxofonista cubà Tito Duarte, fill d’Ernesto Duarte, que havia treballat a les ordres del bárbaro del ritmo, Benny Moré. I per últim no oblidem la delicadesa al piano que aporta Álvaro Is. Insistim que Babel és el disc més important en quan a punt d’inflexió de Max Sunyer.
Un darrer detall curiós de la versió de París que aquí enregistra en Max amb el títol de «Jo crec», dos dels músics que hi toquen ja coneixien a la perfecció la peça. En Carles Benavent s’havia fet un fart d’interpretar-la en la seva etapa a Màquina!; i l’Álvaro Is també l’havia interpretat al costat del seu autor, en París, en el seu fugaç pas per Màquina!. Aquesta versió de Max Sunyer, a diferència de l’original, que té un format més típicament del rock i el blues més elèctric, la porta cap a un camp més suau, mediterrani i amb un llenguatge més de jazz. A més, introdueix algunes variants molt lliures, assolellades.