Els que no vam ser testimonis directes de la crònica cultural de la dècada dels setanta hem descobert a Claudi Montañà d’una manera gairebé clandestina, amb moltes dificultats. Hi ha alguna cosa en Montañà que el converteix en un narrador diferent, poc convencional, que trenca amb els cànons periodístics i l’estandardització. Però les dificultats a l’hora d’acostar-nos a la figura de Montañà eren majúscules: no va editar cap llibre en vida. Els seus articles restaven dispersos en publicacions de finals dels seixanta i els setanta com Serra d’Or, Presència, Star, Vibraciones, Ajoblanco, El Papus, Nuevo Fotogramas o El Viejo Topo, per citar-ne les més destacades.
Una de les primeres persones que ens posà sobre la pista de Montañà fou Canti Casanovas, que a través de la Web sense nom ens mostrava alguns articles de l’escriptor oblidat. Però a partir d’aquí, si volíem conèixer més ens enfrontàvem amb la pesada tasca d’anar a les hemeroteques, triar i garbellar. Pel que fa a buscar testimonis directes que ens poguessin parlar de l’home i la seva obra trobàvem algunes dificultats. El productor musical Rafael Moll explicava que havia estat una figura important en donar a conèixer tot el que seria la música de l’entorn de Zeleste. Quan començaven a engegar el projecte la premsa generalista els girava l’esquena però Montañà els donà suport i s’erigí com el primer gran cronista. És per això que Rafael Moll comentava també que la desaparició de Montaña va implicar la pèrdua d’un gran còmplice.
En una altra ocasió, en conversa amb Àngel Casas, se’m va ocórrer preguntar-li per Montañà amb qui havia format part de l’equip fundador de Vibraciones i compartit llargues hores de conversa i amistat. Recordo perfectament que quan vaig pronunciar el seu nom la cara li va canviar, es va posar seriós, ulls tristos, i durant uns segons que foren eterns es va abstreure de la conversa. Casas recordava com si fos ahir a Montañà a la redacció de Vibraciones. Em recalcà que la seva vàlua era la d’haver aportat al periodisme musical un estil on es descobrien coses més enllà de la crònica del succés, aportant contextualització històrica, referències bibliogràfiques, paral·lelismes amb el cine i d’altres arts, i sobretot reflexió. Segons Casas, Montañà fou un pioner en aconseguir donar a la crònica que exposava una transcendència que anava més enllà i no et deixava indiferent. En un altre sentit, a dia d’avui trobem periodistes com Karles Torra que mai han amagat la influència de Montañà a l’hora d’escriure sobre cultura. Però malgrat tot l’exposat, Montañà seguia sent molt desconegut, fora de circulació, descatalogat.

Fa uns anys ens assabentàvem que Josep Maria Ripoll volia publicar un llibre sobre Claudi Montañà amb el que pretenia recollir els seus articles més destacats i realitzar un acostament a la seva figura. Passaven els anys i aquest treball no arribava. M’assabentava que Ripoll tenia moltes dificultats en trobar un editor que li publiqués. Resulta que ho havia intentat amb diferents editorials però cap s’atrevia. Però després de molts anys, quan semblava que el treball de Ripoll havia quedat com un projecte sense sortida apareix Claudi Montañá, Artículos 1972-1977. Estoy Hablando de mi generación. Antología y prólogo de Josep Maria Ripoll. El llibre el publica la Biblioteca Secreta de l’Ajuntament de Barcelona i per fi, després de més de quatre dècades de la desaparició de Montañà tenim un volum que ens acosta al que va representar, evidenciant una sorpresa majúscula al no entendre com fins a dia d’avui no s’havia fet res per rescatar la figura d’aquest il·lustre manresà.
Ripoll ha fet una selecció dels articles més destacats que ens ajuden a tenir una idea molt bona de la magnitud del personatge i la seva obra. Ha concebut el llibre a partir de tres eixos fonamentals. En el primer trobem articles sobre el cinema als Estats Units, grups como Pink Floyd, Jethro Tull o personatges tan diferents com Andy Warhol y Carlos Gardel. El sorprenent, com dèiem al principi, és que es tracta de textos que en moltes ocasions el tema en qüestió és una excusa per posar-nos en context, inserir unes idees molt personals, reflexions, desgranar la història i fins i tot incloure narrativa difícil d’etiquetar. En el segon eix, Ripoll inclou textos pertanyents a tot el que té a veure amb l’eufòria del sorgiment de Zeleste i tota la música anomenada «underground» que es feia a Barcelona. I aquí trobem des d’un acostament a la història musical de tot aquest moviment, una visita a la Companyia Elèctrica Dharma a la seva comuna d’aleshores, o una entrevista que va molt més enllà de l’entrevista a Jaume Sisa.
En el tercer eix, Ripoll inclou els textos més polítics, crítics, amb certa frustració davant la impossibilitat de fer un canvi real en la nostra societat.
Tots aquest eixos van precedits d’un text que Ripoll ha escollit molt encertadament com a preàmbul, «Escribir artículos también es escribir», on Montañà cansat dels que l’insisteixen en que ha de fer un llibre reivindica com a obra literària qualsevol tipus d’escrit independentment del format.
El llibre inclou abundant material gràfic i imatges d’un Montañà íntim, també els escrits que publicaren arran de la seva mort Àngel Casas, Eduardo Haro Ibars, Oriol Llopis i Pilar Parcerisas.
A la introducció de Ripoll descobrim detalls de la seva biografia com el fet d’haver estat l’editor de Self-Service, un llibre de narracions curtes en català de Biel Mesquida i Quim Monzó que explorava les possibilitats narratives del català a partir del que es va denominar «textualisme», narrativa experimental. Un Quim Monzó que poc té a veure amb l’actual i que caldria redescobrir.
Només podem acabar donant les gràcies a Ripoll per la seva tenacitat i haver realitzat aquest llibre, que quedarà com la primera gran referència al voltant de la figura de Claudi Montañà.