El passat dissabte em trucava en Jordi Roura per dir-me que ens havia deixat l’Antonia Sanjuan Vidal (1923-2021). En Jordi Roura, a banda de ser un bon músic i un excel·lent animador infantil ha fet una tasca monumental en la recerca i posada al dia dels músics catalans del segle XX. Roura es mostrava preocupat per la dificultat davant el fet de fer qualsevol tipus de recordatori sobre una figura que ha desenvolupat una carrera fa tants anys i en un context tan difícil i llunyà. Els dos vam coincidir en què quan no hi ha un lligam molt directe resulta una empresa complicadíssim reivindicar una història en el context actual en el que tot ha de ser ràpid i immediat. 
Acostar-nos a la figura d’una cantant com l’Antònia Sanjuan resulta d’una enorme complexitat, d’entrada perquè cal posar-nos en el context en el qual va viure. Sanjuan era una dona que va desenvolupar el gruix de la seva carrera als anys 40 del passat segle. Una dona que als anys 40 cantava pels teatres i les sales de festa. El fet de ser dona ja era tot un handicap que et marcava de per vida i si a això li afegim que va desenvolupar la feina de cantant durant els anys més durs de la dictadura franquista no necessitem afegir més sal al guisat. La seva carrera va estar marcada pel fet de ser dona en un context que l’ofegava, prova d’això és que malgrat gaudir de popularitat i èxit es va veure obligada a abandonar l’ofici en tres ocasions. L’any 1945, després d’haver passat tot l’estiu de gira per Espanya -amb la companyia alemanya Scala de Berlín- la seva família la va obligar a deixar els escenaris i tornar a l’ofici «digne» de cosir pantalons. Enrere deixava una carrera que s’havia iniciat un parell d’anys abans i que l’havia portat a ser una de les veus femenines de referència. Tot havia començat l’any 1943, quan va guanyar un concurs d’artistes novells a Ràdio Barcelona i posteriorment el seu germà la va posar en contacte amb Sebastià Albalat. En aquells primers anys Sanjuan es va posar el nom artístic de Lina Dalvy ja que Antònia no li agradava. El seu primer enregistrament discogràfic va ser «La flor de la nieve». L’autora de la lletra d’aquesta cançó és una altra dona, Cecília A. Mantua, que anys més tard triomfaria amb la sardana «La pepa maca» que popularitzaria Caietà Renom. Amb «La flor de la nieve» Sanjuan assolí un enorme èxit i fou en aquest punt que Sebastià Albalat li proposà d’entrar en un nou projecte. Dels Estats Units arribaven amb força les Andrews Sisters, i inspirat en aquestes, l’Albalat va decidir crear una rèplica adaptada a casa nostra, les Hermanas Russel. L’Antònia seria una de les components de la primera formació del trio vocal i en les actuacions en directe s’encarregaria de ser la solista principal. Aquesta aventura va durar poc ja que Sanjuan va decidir centrar-se en la seva carrera en solitari, gravant discos i actuant en directe amb les principals orquestres de Barcelona: l’orquestra d’Amadeu Rovira, el Quinteto Nocturnos, l’Orquestra de Bonet de San Pedro o l’Orquestra Novedades, per citar-ne les més rellevants. Però en aquest punt, tal i com comentàvem més amunt, va ser obligada a deixar els escenaris per dedicar-se a cosir pantalons.

Després de molt insistir i davant la negativa constant de la família, va trobar una escletxa a la ràdio. Cantar en locals nocturns o fer gires amb grups estava molt mal vist per una noia jove que havia de formar una família; però cantar a la ràdio, a Ràdio Barcelona, era una altra cosa i ho van acceptar, fins al punt que també la van deixar actuar en alguns locals exclusius. Però aquesta tornada va durar molt poc perquè l’any 1948 l’Antònia es va casar i va haver de tornar a tancar-se a casa. No és fins l’any 1952 que hi ha dos fets que fan que torni als escenaris. En primer lloc, el cap de programes de Ràdio Barcelona d’aleshores la convida a tornar a cantar a la ràdio. I en segon lloc, el seu marit, molt condicionat per les dificultats econòmiques li diu que accepti un contracte per anar a Madrid a actuar al Pasapoga i al Recoletos. Malgrat tot, el context torna a fer que l’any 1961 deixi de manera definitiva l’ofici de cantar.
Antònia Sanjuan Vidal ens va deixar el passat divendres, de manera silenciosa, apartada dels focus i amb un públic que gairebé ja ni la recorda, tret de malalts de la història musical com en Jordi Roura. Malgrat tot, el seu testimoni, difícil de situar en el context actual en el que sembla que tot això queda tan lluny, oblidat, aparentment superat, queda fixat pel fet de ser una dona que va desenvolupar la seva carrera en un context molt complex. I encara que segurament ni ella n’era conscient, el seu testimoni, la seva lluita, va contribuir a obrir camí a totes les que vindrien després.