Enguany celebrem cinquanta anys de la sortida del primer LP d’Ovidi Montllor. Per celebrar dita efemèride em proposo fer un recorregut partint de les circumstàncies que van envoltar la seva gravació i un acostament al context que la va propiciar. Per fer-ho ens valdrem de la figura del percussionista de Terrassa Adrià Font.
A finals de la dècada dels seixanta del passat segle, a casa nostra no hi havia gaires bateries de jazz que sabessin defensar-se amb solvència. Dins d’aquest reduït grup s’hi trobava Adrià Font que en moltes ocasions era cridat per actuar al costat d’artistes internacionals o en jam sessions. En aquestes sessions, Adrià Font coincidia amb el contrabaixista Manolo Elias. En una d’aquelles trobades, Elias li va comentar si volia participar en una gravació de Quico Pi de la Serra. En Quico volia formar un grup petit que conegués el jazz i per això va avisar a Elias amb qui ja havia treballat amb anterioritat. El trio el completaria en Toti Soler a la guitarra elèctrica. Fruit d’aquesta formació creada per l’ocasió en va sortir un dels discos més peculiars però a la vegada imprescindibles de la carrera de Pi de la Serra: Disc-conforme (Discophon, 1971). Amb cançons amb ritmes afro com “Verda”, la surrealista “Spot” o “Me n’aniré a la muntanya” el quartet es va despatxar a gust. Font guarda un gran record d’aquesta gravació i ens explica que Toti Soler estava en un gran moment creatiu, aportant idees constantment. Segons Font, la guitarra elèctrica de Toti Soler destil·lava un enorme domini del que era el jazz i en major mesura el rock.

L’amistat entre Quico Pi de la Serra i Ovidi Montllor era sòlida. Montllor, home amb fonaments en el teatre es trobava còmode al costat de Pi de la Serra ja que aquest li aportava solidesa en l’aspecte musical. Recordem que Pi de la Serra era el més músic del grup dels Setze Jutges. Per això, d’una manera gairebé natural, en Quico va ser l’encarregat de dirigir el grup i els arranjaments del primer LP d’Ovidi Montllor. I com que en Quico acabava de gravar el Disc-conforme, va repescar a Adrià Font perquè es fes càrrec de la bateria. Tot i que Font era un home de jazz, no li va costar gens afegir-se a la gravació. En primer lloc per la bona experiència que li havia deixat el tocar a les ordres del mestre Quico, i en segon lloc perquè l’Ovidi el fascinava. Comenta Font que l’Ovidi era un home de conversa afable, amb una gran posada en escena i que sabia crear un clima molt agradable al seu voltant. Per completar la gravació del disc de l’Ovidi no hi podia faltar el seu primer guitarrista de referència, amb qui firmava cançons a mitges, l’argentí Carlos Boldori. A Boldori i a Font s’hi van afegir Phil Pasmanik (orgue), John Campbell (baix), Yosu Belmonte (guitarra) i Yori Oliver (piano). Tots ells dirigits per Quico Pi de la Serra. No seria just si no matiséssim que Yori Oliver també dirigeix alguna de les peces de la gravació i que en aquesta també hi ha una cançó afegida que no pertany a aquesta sessió: “La fera ferotge”. Al ser una de les cançons més emblemàtiques del d’Alcoi van decidir posar-la a partir de la gravació d’un Ep que havia enregistrat anteriorment. Sense comptar “La fera ferotge” totes les cançons es van gravar com si fos un directe, amb tots els músics tocant a la vegada. De fet, als crèdits del disc posa que està gravat en directe. Aquest clima de directe es nota de seguida que un l’escolta, perquè és un disc fresc, dinàmic i agraït.
El títol del disc, Un entre tants (Discophon, 1972), l’Ovidi el va extraure del títol d’un dels poemes del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. El disc comença i acaba amb una peça instrumental, “Homenatge”, una peça que tots coneixem però que no seria fins dos anys més tard, concretament al disc Alcoi (Edigsa, 1974), ja al costat de Toti Soler, que no es transformaria en cançó, en aquell “Homenatge a Teresa”. A partir d’aquí peces surrealistes com “De l’espai no te’n rafies mai” o cançons on podem trobar l’empremta imprescindible de Carlos Boldori. No està de més recordar que Boldori va ser un músic important en el desenvolupament d’aquell primer Ovidi, el d’abans de l’arribada del seu inseparable Toti Soler. La importància de Boldori la podem trobar a peces com “Garrotada en swing” on l’argentí imprimeix el ritme de tango o el “Perquè vull” que també denota uns aires llatinoamericans. I la llista segueix amb “El diluvi” o “Si Senyor”. També trobem cançons més disparades que gairebé l’acosten al rock progressiu com “Cançoneta juganera-2”. Quan parlàvem sobre tot això amb l’Adrià Font ens comentava que de molts detalls no se’n recordava, que feia trenta o quaranta anys de tot plegat. Va posar uns ulls com a plats quan li vam etzibar que en feia cinquanta.
Passats cinquanta anys de la sortida al mercat d’aquest disc val la pena tornar-lo a escoltar, recuperar-lo, celebrar-lo. Tenir aquell primer Ovidi entre nosaltres és tot un regal que no podem menystenir.