Sorgida de l’entorn de l’ESMUC, la Barcelona Art Orquestra va néixer amb la voluntat d’oferir un treball seriós i continuat a la creativitat dels músics del nostre país. Des d’aleshores, sota la direcció artística del pianista Lluís Vidal, no ha parat de treballar en aquesta direcció. Ho demostren els treballs que ha realitzat des de la seva fundació, el més recent, el disc Ragtime Stories (Underpool, 2022), amb peces escrites per Lluc Casares, Joan Vidal, Néstor Giménez i el propi Lluís Vidal on ens ofereixen la seva visió d’aquest estil estretament lligat a la figura de Scott Joplin.
No obstant, el concert que oferien el passat dijous a l’auditori era un concert important, majúscul. L’any 1973 obria les portes la sala Zeleste de Barcelona. Amb ella naixia un dels moviments musicals i culturals més creatius de la segona meitat del segle XX. Avançant-se al 50 aniversari de l’inici d’aquest moviment anomenat Música Laietana, la Barcelona Art Orquestra es presentava a l’auditori per revisar i retre homenatge a la música i els músics que van obrir camí a les posteriors generacions. Acostumats a les revisions d’obres que veiem sovint amb grans noms internacionals, celebrem i felicitem a la Barcelona Art Orquestra per acostar-nos a un repertori, el de casa nostra, que malgrat la importància sembla està oblidat.
Tot i que la vetllada es presentava il·lusionant, encara ens reservava més sorpreses perquè més enllà del repertori escollit hi vam poder veure col·laboracions de luxe de músics protagonistes d’aquella escena: Xavier Batllés, Toti Soler, Carles Benavent i Joan Albert Amargós.

La festa s’inicià amb “L’ou com balla” i el “Ball llunàtic toc” de la Companyia Elèctrica Dharma. No està de més dir que és la única formació d’aquella etapa que encara segueix activa. Mantenint l’esperit de la versió original en el que la guitarra ens recordava el toc d’Esteve Fortuny, els metalls imprimien una elegància i vestien de llarg la revisió d’aquests dos clàssics. A la Companyia Elèctrica Dharma van seguir el “To de re per mandolina i clarinet” i “Hancock” de l’Orquestra Mirasol. En aquest punt arribàvem a un dels grans moments de la nit, en primera instància perquè es tractava, en el cas del “To de re  per mandolina i clarinet”, de la primera gran peça que va sorgir com a himne de l’òrbita del Zeleste. D’altra banda, perquè Xavier Batllés, mandolina en mà, va situar-se al mig de l’escena a acompanyar l’orquestra en la seva revisió amb arranjaments de Lluís Vidal. Acte seguit, l’orquestra va encarar dues peces, “Violentos los Correa” de Secta Sònica i “Marroquí” de Blay Tritono. El responsable dels arranjaments, Lluc Cassares, va voler agraïr a la família de Gato Pérez i a Eduard Altaba la seva bona sintonia a l’hora d’encarar aquestes revisions. Ens atreviríem a dir que a més van acabar sent la part més “gamberra” de la nit. A l’equador de la vetllada arribà un dels moments més emotius amb l’aparició de Toti Soler. Amb arranjaments de Joan Vidal interpretaren “Petita festa” i “El juicio de Ángela”. Un Toti Soler visiblement nerviós en els primers compassos no podia evitar emocionar-se davant del vestit que l’orquestra calçava a la “Petita festa”. Amb l’orquestra en silenci, arribava el torn per un piano sol de Lluís Vidal, en aquest cas per fer-nos reviure l’obra de Jordi Sabatés. Vidal ens va oferir una visió molt personal de l’obra del mestre, respectant la melodia però imprimint alguns tocs propis que donaven com a resultat una versió digne i estimada. De fet, aquesta va ser la tònica de tot el concert, en el que mantenint l’estructura i la melodia de les peces originals, l’orquestra es permetia certes llicències i feia un vestit a mida per cada una de les peces en funció del seu desenvolupament i to.
El moment més mediàtic de la vetllada arribava amb Música Urbana i “Invitació al xiulet”. Per aquesta interpretació, a l’orquestra els van acompanyar dos membres originals de la formació, Carles Benavent i Joan Albert Amargós. I com a novetat, vam saber que Joan Albert Amargós va ser l’encarregat d’escriure els arranjaments per a dita interpretació. De Joan Albert Amargós també va sorprendre amb l’energia que va dirigir l’orquestra i els riscos i les sorpreses que anàvem trobant en els seus arranjaments. Especialment sentit va ser el comiat de Joan Albert Amargós que va voler dedicar unes paraules a l’artífex de tota la música laietana, Víctor Jou.
Per finalitzar la vetllada l’orquestra va encarar el repertori d’Iceberg, el de Tutankhamon. Amb arranjaments de Néstor Jiménez van brillar per la seva similitud amb l’original i per com la seva veu s’assemblava a la d’Àngel Riba.
Finalment, només ens queda felicitar a la BAO per fer brillar el repertori de la música laietana, posant-lo al dia, revisant-lo i per la importància que té el fet de donar valor a allò que és nostre i que moltes vegades sembla que oblidem o menystenim.