Si la sala Zeleste obria les portes l’any 1973, l’aparició del segell Zeleste-Edigsa data de tot just un any després, el 1974. La consecució del segell discogràfic s’emmarca en l’obsessió de Víctor Jou de fer quelcom més que una simple sala de concerts i espai per fer una copa. La seva idea és crear una oficina de management i un segell discogràfic per tal que els artistes tinguin en la nova sala un referent i un espai per poder desenvolupar la seva obra.
A través del productor Rafael Moll supe que Claudi Martí nos había dejado a la edad de 84 años. Recuerdo que el director de Picap, Joan-Carles Doval, que en sus inicios había trabajado en Edigsa, me decía de él que era un hombre con una gran conciencia de país. Tenía muy clara la catalanidad de Edigsa hasta el punto que cuando Joan Manuel Serrat decidió grabar en castellano fue el propio Claudi Martí el que le buscó una discográfica (Zafiro), donde pudiera grabar su obra en castellano.
A través del productor Rafael Moll vaig saber que Claudi Martí ens havia deixat a l’edat de 84 anys. Recordo que el director de Picap, Joan-Carles Doval, que en els seus inicis havia treballat a Edigsa, em deia d’ell que era un home amb una gran consciència de país. Tenia molt clara la catalanitat d’Edigsa fins al punt que quan Joan Manuel Serrat va decidir gravar en castellà va ser el propi Claudi Martí el que li va buscar una discogràfica (Zafiro), on pogués gravar la seva obra en castellà.
En la anterior entrada dedicada a Tapiman habíamos dejado el grupo en un punto álgido y con grandes expectativas de cara al futuro inmediato. El siguiente paso sería entrar en el estudio para grabar un disco de larga duración. Dada la singularidad del trío de Tapiman y que su energía se basaba en un directo crudo y contundente, se quería grabar un disco en vivo.
A l’anterior entrada dedicada a Tapiman havíem deixat el grup en un punt àlgid i amb grans expectatives de cara al futur immediat. El següent pas seria entrar a l’estudi per enregistrar un disc de llarga durada. Donada la singularitat del trio de Tapiman i que la seva energia es basava en un directe cru i contundent es volia gravar un disc en viu. Diferents circumstàncies tècniques dificultaven enregistrar un directe en bones condicions.
Sobre la primera formación de Tapiman cuesta encontrar referencias claras. Lo que hicieron y significaron ha quedado siempre en un segundo plano ya que el Tapiman del que conocemos más datos es el segundo Tapiman. En primer lugar porque tuvo una duración bastante larga para la época y grabaron el famoso LP con aquella portada de la calavera rosa, diseño de Guillem París. Además, en la segunda formación de Tapiman entró Max Sunyer, que era uno de los guitarristas más interesantes del momento.
El Tapiman del que coneixem més dades és el de la segona etapa. Sobre la primera etapa de Tapiman costa trobar referències clares. El que va ser i significar ha quedat sempre en un segon pla. En primer lloc perquè va tenir una durada força llarga per l’època i van gravar el famós LP amb aquella portada de la calavera rosa, disseny de Guillem París. A banda, l’entrada de Max Sunyer, que era un dels grans guitarristes del moment va eclipasar i copsar l’etapa anterior.
Finalmente, Picap recupera Les gavines de la farga, LP publicado originalment por Zeleste/edigsa en 1979. He tenido la enorme suerte de participar en esta nueva edición y reivindicar a una de las figuras indispensables de la noche de Barcelona de los años setenta que por desgracia está demasiado olvidada. Adjunto parte del texto que preparé para la recuperación de este mítico trabajo, el único que Farràs publicó con su nombre original y que a parte de la música también contiene imágenes, las letras, todos los créditos y otras cuiosidades. Vale la pena.
Finalment, Picap recupera Les gavines de la farga, publicat originalment per Zeleste/edigsa el 1979. He tingut l'enorme plaer de participar en aquesta nova edició i reivindicar una de les figures indispensables de la nit barcelonina dels anys setanta que per desgràcia resta molt oblidada. Adjunto part del text que vaig preparar per la recuperació d'aquest mític treball, l'únic que Farràs publicà amb el seu nom original i que a part de la música també conté imatges, les lletres, tots els crèdits i altres. Val la pena.
