El llegendari pianista Kenny Barron va actuar el passat dia 9 de març al 38 Festival de Jazz de Terrassa. A l’entrevista que publicava el dia anterior el diari La Vanguardia Barron deia el següent: “... és un goig tocar aquí perquè el públic, realment, viu i sent la música. Una de les coses que m’agraden més d’aquest festival és que està dedicat a la música de debò.”
La relació i l’idil·li del Festival de Jazz de Terrassa i Kenny Barron ve de lluny, ja que l’enorme pianista hi ha actuat en deu ocasions. A més, fruit d’aquesta relació en aquesta edició ha estat declarat Jazzterrasman 2019.
El Festival de Jazz de Terrassa s’està duent a terme durant tot el mes de març. Amb epicentre a la Nova Jazz Cava, el festival aprofita per ampliar el seu ressó a places i carrers de la capital vallesana i alguns pobles del voltant. Més enllà de la crítica dels concerts, que en molts casos ja surt referenciada a la premsa, ràdio i televisió, en aquesta ocasió m’agradaria posar enfasi en aquest petit miracle que durant el mes de març situa la Nova Jazz Cava i Terrassa com una de les grans referències del jazz internacional. I dic petit miracle perquè malgrat les dificultats que el món de la cultura pateix, la Nova Jazz Cava resisteix i celebra el seu 25 aniversari. Però es que a més en aquesta edició també es commemora el 60 aniversari del Club de Jazz d’Amics de les Arts, l’epicentre d’aquest petit miracle. Per intentar situar aquesta gesta, el festival havia programat dues activitats que eren interessants de seguir. En primer lloc, el dia 7 de març amb el títol Un viatge pel 60 aniversari, Valentí Grau, l’ànima i el motor de la Nova Jazz Cava, però també una de les persones més importants en la història del jazz de casa nostra dels darrers cinquanta anys, presentava aquest acostament a la història d’aquests seixanta anys amb imatges i bufada d’espelmes inclosa. Al final, com no, música, amb la Terrassa Jazz Ensemble on es trobaven diversos músics històrics del jazz a Terrassa com Adrià Font, Josep Maria Farràs i noves generacions com Sergi Torrejón o Jofre Alemany.

L’altre activitat que mereixia una atenció especial va ser el cine fòrum que es va realitzar el dimecres 13 de març a la mateixa Nova Jazz Cava. Karles Torra era el mestre de cerimònia de dues pel·lícules també lligades a la història del jazz i de Terrassa. En primer lloc JazzVacc (2012), un documental de Jordi Vacca que rescatava la figura de Vicenç Vacca, el guitarrista i curiós flabiol que va mantenir una carrera important i influent en el jazz català de la segona meitat del segle XX. En el documental descobríem com Vacca, a banda de ser un virtuós de la guitarra amb un estil molt personal, havia destacat amb el flabiol, un instrument que havia tret del seu encasillament en la sardana i l’havia portat al jazz. I ho havia fet d’una manera natural, posant-lo a la mateixa alçada que qualsevol altre instrument habitual en el jazz. Valgui com a referència el pas de Bill Coleman per Granollers quan al compartir escenari amb Vacca es quedà meravellat veient-lo tocar el flabiol lluitant amb la seva trompeta. També era molt interessant la relació de Vacca amb Terrassa i com va formar part del Modern Jazz Quintet de Terrassa. Podíem veure unes imatges d’una actuació al Palau de la Música que tenien un valor incalculable. Després de JazzVacc, era el torn per una altra petita pel·lícula, Naixement de la Cava (1971), una cinta de 23 minuts on Adrià Font de manera casolana havia enregistrat i muntat els inicis de la primera Cava que hi va haver a Terrassa. La cinta tenia una especial rellevància i valor per veure la manera com es va dur a terme aquell petit miracle. Després del visionat entenies perquè tot el que passa a Terrassa relacionat amb el jazz és tan especial i diferent. En aquelles imatges vèiem un grup de persones entre riures i bromes picant, traient runa, enguixant, posant terres i totxos a aquell primer local. Aquells paletes ocasionals eren un grup d’amics que des d’una modèstia en tots els sentits van posar els ciments i donar forma a aquella primera Cava de manera apassionada.
Un petit miracle que continua i que després de veure tot això i anem als concerts entenem perquè aquest Festival és tan especial. Ja ho deia Barron al principi: “... és un goig tocar aquí perquè el públic, realment, viu i sent la música. Una de les coses que m’agraden més d’aquest festival és que està dedicat a la música de debò.”