En ple treball amb el Karles Torra per donar a conèixer el seu llibre Dalirium Sonic (Ediciones La Luvia), descobreixo un article de Xavler Vidal a la Revista Ulises, Revista de Viajes Interiores. Segons Vidal és imprescindible per entendre la relació de Salvador Dalí amb la música i les estrelles del seu temps.

Fa alguns anys, Karles Torra, crític musical de La Vanguardia i un dels màxims experts a la península sobre rock, jazz i psicodèlia, va publicar a revistes com Jaç i Enderrock articles en què tractava la relació de Salvador Dalí amb la música . En aquests articles exposava i documentava aquests fets que d'alguna manera van marcar un abans i un després en tot el que s'havia dit sobre Salvador Dalí i la seva relació amb la música.

Hace algunos años, Karles Torra, crítico musical de La Vanguardia y uno de los máximos expertos en la península sobre rock, jazz y psicodelia, publicó en revistas como Jaç y Enderrock artículos en los que trataba la relación de Salvador Dalí con la música. En dichos artículos exponía y documentaba estos hechos que de algún modo marcaron un antes y un después en todo lo que se había dicho sobre Salvador Dalí y su relación con la música.

Buscando en la hemeroteca he encontrado varios artículos en los que se habla de los preparativos de la que tenía que ser la segunda edición del Festival Internacional de Música Progresiva de Granollers. Había conversaciones, estaba todo preparado y en marcha para realizar la segunda edición.

Buscant a l’hemeroteca he trobat diversos articles en els que es parla dels preparatius del que havia de ser la segona edició del Festival Internacional de Música Progressiva de Granollers. Hi havia converses, estava tot preparat i en marxa per endegar la segona edició. En un article de la revista disco express de març de 1972 s’exposa aquesta qüestió, a la vegada que es reivindica el paper fonamental per la història de la música espanyola que va tenir el Primer Festival Internacional de Música Progressiva de Granollers.

Una velada emotiva, cariñosa, sincera, de corazón. La sala de actos de la biblioteca de Caldes de Montbui llena a rebosar. Tenía buena pinta, el público estaba formado por muchas personas que querían a Gato, que se lo habían hecho suyo. Desde el vecino que había compartido rellano de escalera pasando por gente que escucha su música, o su familia más directa. También estaba la abuela que había oído hablar de él pero que no acababa de hacerse la idea global de quién era. A su lado, grandes músicos locales como Isma Pérez y Macau.

Una vetllada emotiva, "carinyosa", sincera, amb cor. La sala d’actes de la biblioteca de Caldes de Montbui plena de gom a gom. Feia patxoca, a banda que el públic estava format per moltes persones que estimaven al Gato, que se l’havien fet seu. Des del veí que havia compartit replà d’escala passant per gent que escolta la seva música, o la seva família més directa. També hi havia la iaia que havia sentit parlar d’ell però que no acabava de fer-se la idea global de qui era. Al seu costat, grans músics locals com l’Isma Pérez i en Macau.

Después de meses de trabajo y de incertidumbre ya podemos decir que al final hemos podido materializar un pequeño homenaje a Gato Pérez. Había dos razones básicas que nos hacían creer en la urgencia de llevar a cabo algún tipo de acto relacionado con el Gato. En primer lugar, este año 2015 es un año cargado de simbolismo, se cumple el 25 aniversario de su traspaso. En segundo lugar se junta el hecho de que el Gato vivió los últimos años de su vida en Caldes de Montbui. A estas alturas todavía no se había realizado ningún tipo de acto con ciertas garantías.

Després de mesos de feina i d’incertesa podem dir que finalment ja hem pogut materialitzar un petit homenatge a Gato Pérez. Hi havia dues raons bàsiques que ens feien creure en la urgència de dur a terme algun tipus d’acte relacionat amb el Gato. En primer lloc, aquest any 2015 és un any carregat de simbolisme, ja que es compleix el 25 aniversari del seu traspàs. En segon lloc, s’ajunta el fet de que el Gato va viure els darrers anys a Caldes de Montbui. A hores d’ara encara no s’havia realitzat cap tipus d’acte amb certes garanties.

Després de deixar reposar uns dies la segona edició del PROGRASSIU ja em trobo en disposició d’escriure una petita crònica de com ho vaig viure. D’entrada, molt content perquè la gent ens va fer costat i en general es va respirar entusiasme amb la proposta.