En comptes de fer un relat exhaustiu de les diverses propostes musicals que formaven part de la 25 edició del Mercat de Música Viva de Vic, he preferit utilitzar el meu espai per reflexionar sobre el que envolta aquest esdeveniment, que d’alguna manera reflecteix a la perfecció els problemes que ens envolten a la nostra vida diària. D’entrada, la crisi també ha afectat a aquest esdeveniment, s’ha reduït el nombre de dies, d’actuacions, d’escenaris...
A l’estrena del Mercat, debutaven a “bombo i plateret” un trio de luxe: Joan Miquel Oliver, Jaume Sisa i Quimi Portet. A punt de començar els parlaments inaugurals ja em va cridar l’atenció el fet de què el primer director del Mercat, en Víctor Jou, no hi fos i hagués manifestat la seva absència amb una carta escrita de manera “excusatòria”. No deixa de ser curiós, que de tots els gestors musicals que hi ha hagut en aquest país, un dels pocs que no ha gaudit d’ajudes públiques, hagués declinat la seva presència física. Amb això que dic no vull posar en cap compromís a Víctor Jou. No he parlat amb ell sobre aquest tema i possiblement tenia un motiu de pes, encara que coneixent-lo em costa de creure. Víctor Jou és d’aquella classe de gestors que en saben una estona, acostumat a treballar amb recursos propis. De fet, tot el que va fer en el seu dia, juntament amb d’altres com Rafael Moll, ho va fer venent cerveses, del que treia de les consumicions a la barra del Zeleste. M’agradaria veure què seria capaç de fer Víctor Jou, un home honest, amb algunes de les ajudes que ha rebut el sector. Tinc la sensació que a grans professionals com en Víctor, se’ls ha deixat de banda en lloc d’aprofitar els seus coneixements i recursos per tal de crear projectes sòlids. En fi, tot això donaria per escriure una tesi o un llibre. Tornant al fil, només volia comentar que sempre que et trobes amb actes d’aquest tipus sap greu que individus que han tingut molt a veure amb el desenvolupament dels esdeveniments en qüestió caiguin del cartell.
En general, cada any que passa el Mercat va essent un reflex de la incomunicació global en la que estem immersos. D’uns anys cap aquí he anat observant com s’anava tornant en una cosa més recluïda, tancada, enlloc de buscar el que realment és un mercat, una història oberta a tothom, a la ciutadania, on es pot agafar, triar i veure. D’acord que s’ha especialitzat en un mercat entre professionals, on es donen cita tots els tècnics del sector per tal de crear sinèrgies, tancar contractes... No obstant, malgrat les xifres i tot plegat, aquesta faceta no ha acabat de funcionar del tot. I sinó només cal veure que cada cop hi ha menys estands, o bé parlar amb molts dels professionals. I encara que el Mercat estigui dirigit més cap als professionals és molt important el paper dels espectadors, els curiosos. Al mercat, abans de comprar els tomàquets mirem les parades i comprem en funció del gust, el preu, la vista... En aquest aspecte, el fet d’haver tancat tant el Mercat ha fet que molta gent no s’hi acosti o no se’l senti seu. Si volem que la música i les propostes musicals s’obrin i arribin a tota classe de públic i que algún dia aquest públic pugui anar a algun espectacle els hem d’ensenyar, integrar-los a l’entorn, fer-los visibles. Hem d’apropar la cultura de la música. Al cap i a la fi, el veritable programador és el públic que decideix en quin espectacle inverteix els seus diners. Observant-lo en podrem aprendre molt. En aquest aspecte, penso que el fet de tancar pràcticament totes les propostes bones al teatre de l’Atlàntida i a les carpes que van muntar al costat crea molt més el concepte de getho, de llunyania, a part de contribuir a una despesa innecessària en el muntatge i manteniment de carpes. Precisament si alguna cosa té Vic i que la fa un ciutat atractiva per aquest tipus de Mercat és els diferents espais, la major part d’ells amb una acústica envejable. Em refereixo a les ermites i esglésies que hi ha per tota la ciutat i que podrien ser espais diferents, originals, barats i carismàtics per programar molts dels concerts que es fan. Això també ajudaria a integrar la ciutat i la música, la gent que hi viu, que hi va, que hi passeja... A banda de  què hi ha d’haver molta més música al carrer i s’han de recuperar més espais a l’aire lliure. Que tornin els músics a cada cantonada, com es veia fa uns quants anys, que es recuperin places, com la plaça dels Màrtirs.
En fi, tampoc vull ser ara qui es carregui tot els esforços que s’han fet per mantenir el Mercat, al contrari, també s’hi han cuinat i es cuinen coses bones i li desitjo llarga vida.