A prop de l’estació Central d’Amsterdam s’hi troba l’hotel Prins Hendrik. Fins l’entrada del segle XXI, el carrer que guarda l’hotel era un lloc bastant humit, d’extraradi, barat. Però actualment, la pressió urbanística i l’afluència de turistes l’han convertit en un lloc gairebé cèntric i inofensiu. Malgrat tot, quan un es mira l’hotel amb calma encara es pot imaginar la mena de lloc que era en l’època que el freqüentava Chet Baker, un espai gens transparent i molt econòmic.
El vilanoví Pere Tàpias era conegut per la seva vessant de cantautor primer i posteriorment per està al capdavant del programa de ràdio Tàpias variades. Tàpias no era un cantautor a l’ús sinó que més aviat destacava per ser un esperit lliure, allunyat d’etiquetes i clixés. La seva aparició a finals dels anys seixanta del passat segle destaca pel trencament amb la línia de la Nova Cançó, la que veu de la cançó francesa i la línia de la cançó popular i de protesta del Grup de Folk.
Muy contento, ya que el próximo 29 de octubre, a las 19:30, en el Cine Aribau de Barcelona, estrenaremos el documental Francesc Burrull. Un vacío que hay que llenar. El estreno se enmarca dentro del Festival Inédit de cine musical documental. Además, en esta edición nuestro trabajo compite en la categoría de mejor documental nacional. Si deseas venir al estreno, el link para adquirir entradas es este.
Molt content, ja que el proper 29 d’octubre, a les 19:30, al Cinema Aribau de Barcelona, estrenarem el documental Francesc Burrull. Un buit que s’ha d’omplir. L’estrena s’emmarca dins el Festival Inèdit de cinema musical documental. A més, en aquesta edició el nostre treball competeix a la categoria de millor documental nacional. Si voleu venir a l’estrena, el link per adquirir entrades és aquest.
Los créditos de los discos a veces pueden ser un drama porque o bien no salen, son erróneos o muy imprecisos. En la discografía de producción nacional este problema se agraba y ya de por sí da para hacer un estudio muy serio para aclarar muchas de las ediciones discográficas. Por desgracia, con algunas ya no estamos a tiempo porque ya no hay nadie que nos lo pueda verificar. Esta falta de precisión en los créditos de los álbumes la encuentro bastante grave. Se entiende que cuando comenzaron los discos, cuando no había portadas y sólo iban en un sobre no se pusieran créditos.
Els crèdits dels discos moltes vegades poden ser un drama perquè o bé no hi surten, són erronis o molt imprecisos. A la discografia de producció nacional aquest problema es doblement greu i ja de per si dona per fer un estudi molt seriós per tal de treure l’entrellat de moltes de les edicions discogràfiques. Per desgràcia, amb algunes ja no hi som a temps perquè ja no hi ha ningú que ens ho pugui verificar. Aquesta falta de precisió en els crèdits dels àlbums la trobo força greu.
Hay dos canciones que aparentemente no guardan ninguna relación pero la escucha de la primera fue capital para que en la composición de la segunda su autor acabara escribiendo una de las canciones de autor más emblemáticas que conocemos. Esta relación es la que va de «Take Five» a «Mediterráneo». "Take Five" es una pieza instrumental que popularizó Dave Brubeck tras grabarla en 1959 en el disco Time Out. Lo curioso del caso es que es una pieza tan asociada a Brubeck que todo el mundo olvida que el compositor es Paul Desmond.
Hi ha dues cançons que aparentment no guarden cap relació però l’escolta de la primera va ser cabdal perquè en la composició de la segona el seu autor acabés escrivint una de les cançons d’autor més emblemàtiques que coneixem. Aquesta relació és la que va de «Take Five» a «Mediterráneo». “Take Five” és una peça instrumental que va popularitzar Dave Brubeck després d’enregistrar-la l’any 1959 al disc Time Out. El curiós del cas és que està tan associada a Brubeck que tothom oblida que el compositor és Paul Desmond.
Me entero del deceso de Moncho a través de un WathsApp que me envía el percusionista Miquel Àngel Lizandra. En cuatro líneas viene a decirme que han aflorado los recuerdos del tiempo que estuvo con él en la sala Las Vegas de Barcelona. Aparte de tocar la batería con el gitano del bolero me comenta como ha llorado escuchándolo y se da cuenta que el paso del tiempo es inexorable.
M’assabento del decés de Moncho a través d’un WathsApp que m’envia el percussionista Miquel Àngel Lizandra. En quatre línies ve a dir-me que han aflorat els records del temps que va estar amb ell a la sala Las Vegas de Barcelona. A part de posar la bateria pel gitano del bolero em comenta com ha plorat escoltant-lo i s’adona que el pas del temps és inexorable.
